Massa dolor a Turquia i Síria

És insuportable l’extrema duresa de les imatges que ens arriben de Turquia i Síria. I tanmateix, no deixem de mirar-les. Un home agafat a la mà inerta de la seva filla; una mà que sobresurt entre una muntanya de runa, on s’aprecia el llit sobre el qual estava estirada la filla en el moment del terratrèmol. El nostre cap projecta les altres coses: que l’home està agafat a la mà del cos aixafat de la seva filla. Un jove torna al món dels vius per entre una esquerda de ruïnes gairebé impossible. Sentim la claustrofòbia i l’angoixa del supervivent que surt completament gris, cobert de pols, d’aquesta cova de trastos i formigó providencial que es va formar al seu voltant amb el moviment de la Terra. Tot el món plorant. Ells, allà. I nosaltres, aquí. I jo en bucle amb la que han anomenat la nena miracle: un nadó nounat a qui descobreixen entre les restes, encara unida a la seva mare pel cordó umbilical. El conducte de la vida estancat de nutrients i sang ja sense oxigen que li ha donat la vida a la nena i que és incapaç de retornar la de la seva mare. Tota la família morta tret de la nadó, que va néixer just quan expiraven tantes vides. Que extremament dura, capritxosa i alhora poètica pot arribar a ser la vida.

No vull veure més imatges de la catàstrofe. Sens dubte, n’he vist més de les necessàries perquè les continuo veient amb els ulls tancats. I aquest rebuig em posa, com a periodista, en un compromís: ¿on és la mesura justa entre informar de la dimensió de la tragèdia i la imatge de l’home que agafa la mà de la filla, que és evident que és allà aixafada entre el llit i l’edifici que es va esfondrar sobre ella? Les xifres de morts són com tot aquest bloc de formigó: enormes. Tant, que costa assumir-les. Tant, que podrien tenir un efecte anestèsic, gairebé. Deshumanitzant, invisibilitzant. Tres mil. Sis mil tres-cents. Onze mil dos-cents. Més de dotze mil. I continua així cada dia, ascendint a batzegades. Són tants, que necessitem la lupa per trobar el detall i, tot i que voregem l’excés, trobar la vida que podria ser la nostra. Perquè tots vivim al llom inestable d’un munt de casualitats, i aquesta tragèdia ens ho recorda.