¿Què en serà de la llei del ‘sí és sí’?

La pregunta a hores d’ara és què ha passat en tot aquest procés. Més enllà de la independència d’un ministeri en la presa de decisions, ¿en el seu moment tot el Govern central estava d’acord amb la llei però ara, vist l’error, es marquen distàncies i equips? O pitjor, ¿s’era conscient de l’error però es va deixar endavant en un procés kamikaze? Es pot fins i tot apuntar a una responsabilitat política global. Quan la llei es va fer enrere al Senat per la resta de grups polítics no va ser per la reducció de penes, sinó per una simple errata al text. Queden diverses sensacions: que es pensés que un ministeri d’Igualtat és assumpte petit, donar poca importància a algunes advertències, que ara vegin perdre un dels principals suports electorals del vot feminista o que alguns des de fora tinguessin interès a deslegitimar una llei criticada des de la seva concepció.

La lectura tècnica ens porta a mesos d’opinions diferents després de la unificació dels tipus. Amb això, si hi ha tantes diferències, dins del que és tècnic sembla haver-hi alguna cosa d’interpretació. En dret, dos més dos no sempre són quatre. La fiscalia ja va demanar la seva tesi de la forquilla de penes. Als jutjats vam veure acceptar rebaixes però, també, negar rebaixes perquè amb la nova llei sortien més anys de condemna. Hem atès reflexions diferents no només des de la part política sinó de penalistes experts. Per a uns, la llei és perfecta amb els seus agreujants. Per a d’altres, la llei no és perfecta i obliga a les rebaixes. 

En la reforma, ens trobem que la ministra de Justícia parla de nou de «violència» i «ferida» com a part probatòria. Sabem que en un Estat de dret s’han d’oferir proves però a hores d’ara els informes forenses diuen que en un 40% de les agressions no hi ha ferides i això no implica consentiment. Som en el mateix punt de partida. Ho hauran d’explicar tot bé perquè a veure, si per resoldre el tema de les penes, al final tornem a fer el de sempre: perjudicar les agredides. Però potser ja no és tan rellevant perquè elles a penes són un titular quan no troben resposta en la justícia o del sistema. D’això, no n’hi ha un comptador. I això que els delictes sexuals van en augment. De tota manera, aquest país sempre ha estat més preocupat per les penes que per elles, que fins al 2022 no hi ha hagut una llei que pensés en el seu procés de recuperació. 

Notícies relacionades

Podem acusa el PSOE de «tornar al Codi Penal de ‘La manada’» i donarà la batalla al Congrés

Només sí és sí: autòpsia a una llei controvertida

Una altra cosa important és aquesta alarma social malgrat que no podem accedir amb facilitat a totes les dades de les revisions. Llop va confirmar: «A Justícia no tenim dades oficials, no recollim les sentències». I que «té resolucions sol·licitades a través de mitjans o gabinets». Si això és així, no se’n sap l’impacte total i només tenim dades parcials, ¿com es justifica la reforma? Aquestes dades permetrien saber raonaments jurídics, i dades reals de si som davant una minoria, amb rebaixes obligatòries, o si aquestes rebaixes són majoria. ¿O no interessa posar allà la lupa? 

La tercera lectura, la de les víctimes. Les que tenen por perquè els seus agressors surtin. Les que estan en ple procés de recuperació sense saber què passarà amb els seus agressors. Les que temen què els preguntaran i com serà el seu procés judicial. Les que només veuen un encreuament de declaracions que els dona inseguretat jurídica. Què en serà de la llei i què en serà de les víctimes. La sensació d’incertesa deixa una única certesa: el tremend mal que ja s’ha fet i que és irrecuperable.