Només sí és sí: autòpsia a una llei controvertida

Tampoc compta amb gaires adeptes la idea que les víctimes de violació s’hagin de veure obligades a reviure aquell dolorós tràngol al tribunal explicant amb ets i uts la resistència física que van exercir per intentar escapolir-se del seu agressor. Ni que les dones hagin de veure’s sotmeses amb quotidianitat a escenes d’assetjament sexual de carrer impunement. Ni que una violació perpetrada després que la víctima hagi sigut drogada hagi de ser considerada un abús i no una violació.

Llei integral

Sembla que hi ha prou consens social sobre el caràcter reprovable de totes aquestes situacions i el més urgent és corregir-les. En resposta a aquesta demanda, el 25 d’agost, el Congrés dels Diputats va aprovar, amb 205 vots a favor i 141 en contra (els del PP i Vox), la llei de garantia integral de la llibertat sexual. A part d’instruments legals per fer front a aquestes casuístiques, el nou reglament ofereix ajuda psicològica i econòmica a les víctimes de violació, proposa que l’extorsió sexual comesa per mitjans digitals sigui perseguible judicialment i obliga els agressors a assistir a cursos d’educació sexual. 

Era raonable pensar que aquest paquet de mesures donaria seguretat a les dones i tranquil·litat a la societat. Però si avui tornem al carrer i preguntem per la llei del ‘només sí és sí’ –denominació amb què s’ha acabat popularitzant–, trobarem més expressions de preocupació i disgust que d’assossec.

La reducció d’anys de presó que molts jutges i tribunals del tot el país han aplicat a violadors i agressors sexuals ja condemnats basant-se en el nou barem penal que marca la llei ha provocat una notòria alarma social i un terratrèmol polític que amenaça l’estabilitat del Govern de coalició com cap altra disputa anterior ho havia fet.  

Els beneficis penitenciaris obtinguts per delinqüents sexuals convictes (fins aquest divendres s’havien comptabilitzat 400 rebaixes de condemna i una trentena d’excarceracions anticipades) han eclipsat els avenços que aporta el nou reglament en l’àmbit de la llibertat sexual de les dones, com prometia el títol, i s’han convertit en l’últim i més traumàtic capítol de la història d’una llei que ha estat perseguida per la controvèrsia i la polèmica des del minut u.

‘La manada’

Sense ser-ne conscients en aquell moment, aquell minut el van protagonitzar els milers de ciutadans, sobretot dones, que van sortir als carrers el 26 d’abril del 2018 arreu del país per protestar per la sentència dictada per l’Audiència Provincial de Navarra en el cas de ‘La manada’, en què els jutges només van veure abusos, no violació –un dels magistrats va arribar a veure-hi «gresca»– en l’agressió sexual que va patir una dona en mans de cinc homes en un portal pels Sanfermines del 2016.

L’alarma social –una més– causada per aquesta sentència va fer que el Govern, llavors en mans del PP, convoqués una comissió de juristes per dirimir si l’encaix que tenien els delictes sexuals en la legislació espanyola era l’adequat o havia de ser revisat. «Vam veure clar que el Codi Penal s’havia d’actualitzar per respondre a situacions noves que no estaven sent ateses. Sobretot era urgent canviar el tractament que rebien les víctimes en els processos judicials, en què sovint acabaven sent revictimitzades», recorda Patricia Faraldo, catedràtica de Dret Penal de la Universitat de la Corunya i membre del grup d’experts que va redactar l’informe que va posar els pilars jurídics sobre els quals s’acabaria edificant la nova llei.

Hi havia un altre motiu per impulsar la reforma: Espanya havia ratificat el Conveni d’Istanbul el 2015, aprovat pel Consell d’Europa quatre anys abans, però encara no l’havia traspassat al nostre ordenament jurídic. Aquest tractat incorporava una novetat que acabaria constituint la pedra angular de la nova llei: el consentiment ha de ser el principi que regeixi en les relacions sexuals.

«Fins ara, als judicis per aquest tipus de delictes havíem de demostrar si hi havia hagut prou violència o intimidació per part de l’agressor. Ara el focus és diferent: tot acte no consentit és una agressió», aclareix Susana Gisbert, fiscal especialitzada en violència de gènere. 

Tramitació de la llei

Inspirat en aquest principi jurídic, el Govern de coalició format el gener del 2020 va posar en marxa la tramitació de la nova llei tan aviat va arribar al poder. De fet, el president, Pedro Sánchez, va afirmar en la seva presa de possessió que seria «la primera i una de les més importants» de la seva legislatura. Tot i això, els obstacles no van trigar a aparèixer en la vida de la –per llavors– no nata norma: abans que l’avantprojecte de llei arribés al Consell de Ministres el 3 de març d’aquell any, els ministeris d’Igualtat i de Justícia van mantenir un sonor enfrontament a causa de la seva articulació que, segons l’opinió de Justícia, envaïa competències autonòmiques i xocava amb reglaments ja vigents.

La politització ha sobrevolat tota l’etapa legislativa –i ara judicial– de la llei del ‘només sí és sí’. Per ser el projecte estrella d’un dels ministeris en mans d’Unides Podem, mig Govern l’ecosistema judicial sempre han mirat la reforma amb sospita i aquest clima de desconfiança va ajudar a caldejar certes declaracions. Com la que va emetre aquells dies Pablo Iglesias, vicepresident de l’Executiu aleshores, que, sense arribar a esmentar Juan Carlos Campo, llavors ministre de Justícia, va titllar les reticències del seu departament d’«excuses de masclista frustrat».

Si la llei generava controvèrsies dins el Govern, fora era rebuda amb més recels i fins i tot amb sarcasme. Les xarxes no van trigar a omplir-se de notícies falses, mems i missatges irònics sobre els suposats permisos notarials que s’haurien d’aconseguir a partir d’ara per mantenir relacions sexuals sense violentar el principi del consentiment i fins i tot van arribar a circular certificats d’autorització falsos amb la capçalera del Ministeri d’Igualtat. 

Fusió de delictes

Els greus dubtes els van exposar els múltiples organismes de l’àmbit judicial, que durant la tramitació parlamentària de la llei van emetre informes en els quals assenyalaven les seves possibles llacunes. Moltes d’aquelles anàlisis incidien en les conseqüències que tindria l’altra gran novetat, juntament amb el consentiment, que aportava la llei: la fusió del delicte d’abusos i el d’agressions en una sola figura, amb la consegüent modificació de la seva sanció penal. «A l’eliminar la dualitat de delictes, era obligatori fer un nou decalatge de les penes, perquè un tocament sense consentiment no és el mateix que un accés carnal i no es poden castigar de la mateixa manera, tot i que els dos són agressions sexuals», explica Lucía Avilés, magistrada del Jutjat Penal número 2 de Mataró.

Després que el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) advertís dels riscos que comportava rebaixar les penes màximes, el Ministeri d’Igualtat va corregir el barem en el seu tram alt, però les mínimes van quedar com figuraven en l’avantprojecte de llei. La ministra, Irene Montero, va assegurar que aquella modificació no implicaria revisions a la baixa de sentències ja dictades, però la realitat no va trigar a desmentir-ho. Pocs dies després que entrés en vigor la norma, va començar el degoteig de casos de delinqüents sexuals convictes que es veien beneficiats per la nova taula penal. 

Penes favorables

En contra del que havia pronosticat el ministeri, molts jutges i tribunals –d’altres no– han optat per aplicar el principi de ‘in dubio pro reo’, que obliga a imposar la pena més favorable al condemnat quan hi hagi diferents barems referits a aquest delicte, sense reparar en altres consideracions. «Aquest problema s’hauria evitat si s’hagués incorporat a la llei una disposició transitòria que recordés als jutges que les condemnes que estiguessin dins de les noves forquilles penals no podien revisar-se, com es va fer en la reforma de Codi Penal de 1995», afirma la fiscal Susana Gisbert.

Notícies relacionades

Consol Franch: "Una persona amb un trastorn mental necessita sentir-se útil"

Neix ‘Idò!’, el nou projecte editorial per donar suport al català a les illes

Altres juristes, i en particular al Ministeri d’Igualtat, creuen que hi havia prou jurisprudència sobre el dret transitori avalada pel Tribunal Suprem perquè tots els jutges, no només una part, s’haguessin abstingut de retocar les sentències ja dictades.

Això sí, totes les veus coincideixen a reconèixer el mal que aquest últim episodi ha causat a la llei i a la vocació amb què va néixer. «Al final, del que es parla avui al carrer és de violadors que surten de la presó abans de temps i no de les situacions en què les dones estàvem abans desemparades i ara no», es lamenta Patricia Faraldo. En la seva opinió, la llei del ‘només sí és sí’ «és una gran llei», però els seus efectes positius no s’han pogut veure encara. «Es veuran més endavant», pronostica la jurista.