Josep Maria Espinàs | Com si no passés res

En el cas de Josep Maria Espinàs són dotzenes els volums acumulats. També els de la seva obra completa, que emula la de Josep Pla fins i tot per estètica editorial. No és estrany. En el perfil críticament respectuós que li va dedicar a ‘Relacions particulars’ (2007), l’avui plorat es definia com: «Un convençut, infatigable, colossal admirador seu».

Dels cinc esbossos d’aquella publicació, només un es va asseure amb ell en un plató de televisió per sincerar-se sobre la seva identitat. Salvador Espriu tenia tan clara la seva condició d’avorrit que tot just iniciar la xerrada es va resumir com un home sense biografia. I va advertir del tedi sever en què se sumirien els espectadors instants després. No va passar, perquè entre ells va fluir la naturalitat que va enriquir sense interrupció una hora irrepetible.

Primers temps de TV-3. A Josep Maria Espinàs li ofereixen un programa d’entrevistes. Accepta amb la condició de començar-lo després de les eleccions del maig del 84. No volia limitacions ni dels polítics amb qui l’instarien a xerrar ni per l’obligat dictat de l’actualitat immediata. Ell només pretenia dialogar allunyant-se d’una cosa semblant a un interrogatori, deia. Crear un clima de cordialitat i respecte a partir del qual emergís una conversa viva sense més finalitat que el protagonisme del convidat. Per a això, Espinàs aplicava la tècnica de preguntes curtes, per remarcar detalls rellevants, la presència d’algun objecte personal que definís la personalitat i un important truc tècnic: que semblés que ell s’assabentava d’aquelles vivències al mateix temps que l’espectador. No era així, és clar. L’escriptor sabia que la millor improvisació és la que està preparada.   I s’aplicava a consciència.

Notícies relacionades

I la vida és fàcil

El secret d’un ofici

Mai hi va haver xerrada prèvia amb la trentena de personatges que van desfilar pel plató. Es tractava de buscar i mostrar autenticitat. La senzilla escenografia s’encarregava de no distreure el valor de la paraula. Una taula sense ornaments ni papers i dues cadires davant d’un fons neutre emfatitzaven la proximitat entrevistador-convidat. El primer el presentava i es deixava emportar per les respostes. Recuperava l’esperit del mític ‘A fondo’ de Soler Serrano a la manera Espinàs: destil·lant gran capacitat d’observació i immensa precisió de paraula. Més romànica que barroca, més pròxima que llunyana, més seductora que distant. Resultat lògic en qui complementava el do del verb escrit amb l’oral. Ho va demostrar també a la ràdio.

La televisió pública complia, al seu torn, el seu deure d’acostar a l’audiència la rellevància d’existències conegudes junt amb vides per conèixer. I un arribava a la conclusió que tota aparença és relativa i tota fantasia, un simulacre. Que la base de la xerrada que facilita la convivència és el xup-xup, descrit en una de les entregues per Paquita Reixach del restaurant Hispania. La cocció lenta, vigilada, de qualsevol plat elaborat amb ingredients de primera qualitat sense els quals res transcendeix però que necessitava el seu temps més que la seva intervenció. Al contrari de les dinàmiques d’anys després. Quan la forma es va imposar al fons, l’estètica a l’ètica, la banalitat al rigor i la frivolitat a l’espontaneïtat. Elements desequilibrats per l’obsessió dels cinc minuts de glòria i la seva fugaç repercussió poden més que la voluntat de saber i la capacitat d’explicar. I és així com s’acaricia la popularitat però no la fama, l’aplaudiment però no el prestigi, l’impacte d’un instant però no la solidesa d’una vida. Com la de Josep Maria Espinàs. Un dels últims referents que deixa més empremta que deixebles gràcies a les paraules dites com si no passés res.