Gàrgoles | Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

El secret d’un ofici

Va ser un privilegi, una satisfacció profunda, poder compartir pàgines amb el mestre, perquè Espinàs representa l’essència mateixa del que mirem de configurar quotidianament

2
Es llegeix en minuts
El secret d’un ofici

SANTIAGO BARTOLOMÉ

L’últim dia que vaig veure Josep Maria Espinàs va ser fa uns estius a l’Almadraba Park, l’hotel de la família Subirós-Mercader. Passejava pel jardí, un mirador esplèndid, un balcó ufà davant la badia de Roses, i ens va informar, a mi i a una amiga, que estava escrivint la seva biografia. «La faig en decasíl·labs», ens va dir. Va afegir que era la manera més natural que havia trobat de posar obstacles a tot el que hauria sortit de la seva màquina d’escriure, una Olivetti de color blau, tirant a cendra, si hagués optat per no tenir límits. De fet, els tenia, i sobretot se n’imposava un que era la pedra de toc de la seva literatura: «¿És necessari? ¿Sempre t’has de preguntar això quan escrius?». No ho deia amb referència a una hipotètica autocensura, sinó com a tractat de poètica. ¿És necessari escriure-ho amb un estil ampul·lós o amb un excés d’adjectius? ¿S’ha d’estendre la imaginació sense tenir els peus a terra, en el ben entès que «terra», aquí, significa sintaxi, significa control de l’instrument de la llengua?

El vèiem escriure a la terrassa de l’habitació, que donava al mar. Després, sopaven, ell, la seva dona Lina i la seva filla Olga, i, discretament, passaven a l’exterior per a la sobretaula. M’agradava que em tornés a repetir, de viva veu, el que ja havia explicat moltes vegades. Quan el 1976, Josep Faulí li va proposar col·laborar a l’‘Avui’ amb un article quinzenal o mensual, ell va contestar que era massa feina, que, a tot estirar, en podria escriure un cada dia. I així va ser, durant més de quatre dècades, més d’onze mil peces, miradors, o «petits observatoris», com es deia la secció que al llarg de vint anys va fer per a EL PERIODICO. Va ser un privilegi, una satisfacció profunda, poder compartir pàgines amb el mestre, perquè Espinàs representa l’essència mateixa del que mirem de configurar quotidianament. Observar, mirar, estar atent, procurar destil·lar tot el que t’arriba, que t’emociona, que t’enfada o et fa aplaudir, o que, simplement, passa per davant els teus ulls. I intentar explicar-ho amb una llengua àgil i discreta, sense un excés de sentimentalisme, amb la justa mesura de les coses, i conscient que fer-ho cada dia és més el treball d’un artesà (amb material evanescent) que no l’eclosió esclatant d’un artista. A tot estirar, un cada dia, perquè és en la periodicitat, en la constància, on s’amaga el secret d’aquest ofici. Això ens va ensenyar Espinàs.