Mor Josep Maria Espinàs, l’observador discret

Aquest 2019 havia començat amb un cop gairebé definitiu: la mort als 64 anys de la seva filla Olga, la gran dels seus tres fills i destinatària d’‘El teu nom és Olga’ (1986), una fita, per aquells anys, en la visibilització de les persones amb síndrome de Down. Espinàs encara va escriure sobre aquesta pèrdua, però ja havia dedicat moltes pàgines al final de la vida. A ‘A ritme del temps. Notes d’una vida’ (2015), fantasiejava sobre la seva pròpia mort: «Algú va comentar / sincerament, em sembla, / que li sabia greu. Coses que és diuen / de debò, a vegades. / Lamentarà no poder dir gràcies / ni excusar-se. Però això jo m’avanço: / ha mort sense voler-ho». 

Advocat lletraferit

Nascut en una família «discretament burgesa», net de metge, lletraferit precoç, llicenciat en Dret i advocat poc litigador durant quatre anys, aspirant a una discreta i nutrícia plaça de funcionari municipal, explicava que va perdre punts perquè a comissaria el van classificar com a «indiferent» al règim. En aquesta ocasió va dir-li al policia que ja havia publicat a ‘El Correo Catalán’. La següent vegada que va necessitar un aval, va provar de deixar caure que escrivia a ‘La Vanguardia’. Aquella vegada va aconseguir el segell d’«addicte».

Aspirant a consolidar una carrera literària com a novel·lista, va publicar entre 1953 i 1968 quatre llibres de relats i nou novel·les. Es va donar a conèixer amb la novel·la ‘Com ganivets o flames’, premi Joanot Martorell de 1953, i el 1961 obtenia el premi Sant Jordi de novel·la amb ‘L’últim replà’. Però no serà per les seves novel·les pel que serà recordat sinó per la seva condició d’«observador» de la realitat curiós, distantment reflexiu, mai dramàtic, gairebé sempre irònic. La relació entre Espinàs i l’‘establishment’ literari català (recuperada amb la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2002 i la concessió de nombrosos reconeixements) oscil·laria entre la indiferència i la displicència. A ‘El meu ofici’ (2008) recordava que, davant la inexistència de l’epígraf «escriptor», una funcionaria es va oferir a classificar-lo com a «tècnic de primera classe». «Ni parents, ni amics, ni crítics, m’han fet mai un elogi com aquest», va escriure. «He publicat molts llibres i milers d’articles sense haver aconseguit fer una ‘obra’, i qui sap si això també té algun mèrit, o simplement és un fracàs. Perquè passes a ser aquesta cosa horrible que és un ‘polifacètic’ (...) i saltant d’una banda a l’altra, d’una novel·la a un llibre de viatges, d’un llibre sobre la teva filla a una col·lecció de reflexions sobre el pas del temps, és molt difícil fer una ‘obra’ que mereixi respecte». Tot i que el dels lectors, almenys, sí que el va tenir. 

De ‘Destino’ a l’‘Avui’ i El Periódico

La seva relació com a membre júnior de la redacció de ‘Destino’, del braç del seu cunyat Néstor Luján, puntal de la revista, explica molt de la seva prolífica obra diversa: l’estil i els interessos dels Pla, Luján, Delibes o Sempronio floten sobre els seus llibres dedicats als carrers de Barcelona, Cadaqués, les festes majors, figures com Josep Maria de Sagarra, els seus primers viatges a peu...

Membre dels Setze Jutges, va gravar 11 discos, des d’adaptacions de Brassens a cançons infantils (i va compondre la lletra de l’himne del FC Barcelona amb Jaume Picas). «Si un periodista o crític literari tingués l’acudit de preguntar-me què és el més important que he escrit, no citaria les meves novel·les ni la sèrie de llibres de viatges a peu. La resposta seria aquesta: el ‘Cant del Barça’. Cap dels meus lectors es posa dret per llegir un llibre escrit per mi, però poden arribar a 100.000 les persones que canten Tot el camp és un clam...», reconeixia en un dels seus articles. Va entrevistar a fons desenes de personalitats, durant sis anys, per als programes de Televisió de Catalunya ‘Identitats’ i ‘Senyals’. Però mereixen capítol a banda els seus 20 llibres de viatges a peu i les seves quatre dècades de columnista a la premsa diària. 

Després d’una primera trilogia de viatges al Pirineu de Lleida (1957), el Priorat (1962) i la Segarra (1972), després d’una llarga pausa Espinàs es va llançar als camins, primer de Catalunya, després dels altres països de llengua catalana i més tard a altres punts d’Espanya, a partir de la fundació de l’editorial La Campana amb qui des d’aleshores seria la seva sòcia i editora inseparable, Isabel Martí. Van ser 17 viatges més a peu, entre 1989 i el 2009, que van portar a un dels molts equívocs sobre l’esquiu Espinàs, el de l’Espinàs excursionista. Era un caminant sobre asfalt, i a Isabel Martí li va costar que deixés de destrossar sabates de ciutat. El paisatge que l’interessava era l’humà. «La gent associa Espinàs a catalanista i xirucaire. Mentida podrida... mai he portat xiruques», replicava.

Més Londres (defensor que la distància irònica ha de començar per un mateix) que Montserrat, així descrivia espinasianament la seva relació amb la religió, negant ser un descregut «perquè un descregut, en principi, etimològicament, seria algú que ha cregut i ha deixat de creure. És molt diferent d’algú que mai ha cregut». Sobre política amb prou feines va escriure. «La política no és observable», deixava caure. Tot i que a ‘Inventari de jubilacions’ rescata un episodi del que amb prou feines ha tornat a parlar: la seva participació en les eleccions al Parlament de 1980 a les llistes de Nacionalistes d’Esquerra en el tercer lloc per Barcelona (després que Lluís Llach fes un pas enrere) després de Jordi Carbonell i Magda Oranich, i per sobre d’Armand de Fluvià, Vicenç Altaió, Jordi Coca, Tísner, Joan Oliver... «Mai més m’he apuntat enlloc», recordava en aquell llibre. 

La vida des d’una columna

El columnisme va ser per a Espinàs, des de l’inici de la seva columna ‘A la vora de...’ a l’Avui, el 1976, un hàbit i una necessitat, com respirar. «M’obliga a pensar», ens explicava a l’arribar als primers 40 anys de columna diària. L’any 1999 la seva peça es va traslladar, ara amb el nom de ‘Petit observatori’, recuperant l’epígraf de la seva vella peça a ‘Destino’, a EL PERIÓDICO. 

El gruix del seu treball com a columnista va quedar recollit el 2013 en el volum ‘Una vida articulada’, el llibre pel qual voldria ser recordat. Parlant d’ell, resumia la seva actitud «relativista» i «presentista» sobre el món: «La meva vida és l’observació»; «tot em sorprèn, tot m’interessa»; «soc poc partidari d’afirmacions rotundes, de definicions personals»; «no em considero ‘ista’ de res»; «em costa molt ser antires»; «com totes les persones que creuen en els sentiments, soc antisentimentalista»; «no soc gens generalitzador, soc més aviat particularizador. Jo estic més per la concreció i el detall». 

El 1992, al fer 65 anys, va obrir una nova branca en la seva torrencial bibliografia, una sèrie de textos autobiogràfics que sumarien una mena de biografia fragmentada: ‘Inventari de jubilacions’ (1992), ‘Temps afegit’ (2001), ‘Relacions particulars’ (anècdotes de les seves relacions amb altres escriptors, 2007), ‘El meu ofici’ (2008), ‘I la festa segueix’ (2009), ‘Entre els lectors i jo’ (2011), ‘A ritme del temps. Notes d’una vida’ (2015) i ‘La vella capitana’ (2016).

Autoobituaris

A ‘A ritme del temps’, Espinàs tancava amb aquest autoobituari en vers lliure les seves ‘Notes d’una vida’: 

«L’Espinàs? Sí, un bon noi, / gairebé sempre amable. / Li van donar alguns premis literaris, / Sobretot en uns temps / en què hi havia poca competència. / Els viatges a peu? Sí, una colla, / però només explica allò que veia, / no hi projectava / cap tesi interessant / sobre l’espècie humana. / Va escriure molts articles, això sí, / però de tems poc ambiciosos. / I és cert que li interessava allò que veia / però no formulava cap doctrina / sobre la construcció de l’ésser humà, / ni tan sols incidint / en l’epigrafia. / Va escriure el ‘Cant del Barça’, és veritat / l’home tenia traça per fer versos / –la poesia és tota una altra cosa– / i caldrà reconèixer entre els seus mèrits / que fes cançons sense saber de solfa. / Va saber ser modest –virtut difícil– / com li corresponia, / i mai va ser, segons sembla, / enemic de ningú. / I això, com és sabut, és el senyal / de la insignificança».

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

No era la primera vegada que escrivia sobre els seus últims dies. Haver viscut fins als 95 dona temps de sobres per pensar-hi. A ‘El meu ofici’ (2008) va arribar a deixar aquestes «últimes voluntats»: «Que en el seu comiat no se li facin més elogis dels indispensables, si pot ser amb frases ben construïdes, perquè en la seva situació no és podrà defensar del ridícul. I que, sortint del tanatori, la gent procuri no parlar de política, ni de religió, ni de l’estat de la llengua catalana: que parlin de la calor, si fa bon dia, o de la pluja, si és que plou. I, sobretot, que no tinguin el mal gust d’aplaudir. El difunt agrairà que els assistents comparteixin el seu silenci». 

---

Pot llegir aquí tots els articles de Josep Maria Espinàs publicats a la web d’EL PERIÓDICO