La crisi de la vivenda
Les dones que viuen de renda antiga a Barcelona
Ada Colau ha comprat per a Barcelona dos blocs de vivendes que destinarà a vivenda social però no puc evitar fixar l’atenció en una altra protagonista per aquesta història que es diu Lluïsa. És una dona gran que ha aconseguit salvar la seva forma de vida o el que en queda: podrà continuar vivint a casa seva, que paga amb un lloguer de renda antiga. La renda antiga és un preu irrisori tal com estan els preus de la vivenda, i et remunta a temps tan antics com el concepte, renda antiga, que evoca a l’antiguitat, una cosa valuosa, que la nostàlgia ha embellit o que ens expliquem de pares a fills des de l’inici dels temps, com que abans hi va haver pessetes i cèntims, també rals... Només que la Lluïsa existeix en el nostre temps real, gairebé com un ésser mitològic que ha esquivat victoriós les trampes de cada modernització que ha suposat un encariment de la vida. Et trobaràs amb ella o algú com ella, al carrer o al supermercat, i on només veus una persona gran una mica encongida, fràgil, hi ha passadissos que es fan eterns, sostres alts, habitacions buides.
Entretots
La vida de renda antiga és sobretot de dones, perquè són les que tenen més esperança de vida, i soles, pel mateix: sobreviuen a la seva parella amb més freqüència. Més de 90.000 barcelonins d’edat avançada viuen sols, només s’han de fer comptes. En una ciutat on comprar un pis ara és una heroïcitat, i abans, una forma de gestionar els diners en desús, perquè la vivenda de lloguer era la barata i la pràctica, el ‘desarrollismo’ i la febre immobiliària posterior van agitar el mercat immobiliari, i el paisatge humà de la vivenda ara és un ‘patchwork’ total: d’aquí situacions gairebé marcianes com les que protagonitza la Lluïsa, amb una vida gairebé de pel·lícula, en un edifici a estones cuirassat per evitar okupes. El propietari del bloc de pisos no vol okupes i per això blinda portes i entrades, però tampoc vol una Lluïsa més, que li impedeix apujar preus, planejar operacions ambicioses amb el solar, obtenir més beneficis on ara només té despeses de manteniment, que sempre pugen de preu.
Notícies relacionades
La legió d’àvies aferrades a la seva renda antiga, a una forma de vida ara impossible, té alguna cosa de sobrenatural. A les seves vivendes impossibles, amb llargs passadissos i moltes habitacions, el temps s’ha aturat en una època en què l’espai tenia un altre valor i no només econòmic.
La tendència asiàtica
És molt probable que mai ens assaltin les tendències de vida asiàtiques, tot i que totes les altres modes arriben a onades i les assumim amb voracitat. L’últim que està de moda al Japó és la vida en petits habitacles en què ni tan sols hi ha un bany. Hi ha un lavabo, però per a la resta, banys compartits a l’edifici i en altres equipaments de barri. Els que promouen la iniciativa i els que la utilitzen asseguren que ha sigut la solució per reduir temps en neteja de la llar, despesa en metres quadrats de vivenda, estalvi d’espai, i alhora garantir uns minuts de temps compartit i socialització amb els altres als espais compartits essencials. ¿Qui no necessita una dutxa? Les dones que viuen de renda antiga a Barcelona són l’últim reducte d’uns temps diferents, es resisteixen a ser el passat, i en molts més casos dels que pensem defugen la companyia i disfruten la soledat a estones llargues. No hi ha cap necessitat bàsica que les obligui a relacionar-se, més enllà de la consulta al metge per les seves xacres freqüents. Tenen amigues, veïns i rutines. El combat contra la soledat no volguda és primordial, la defensa d’altres formes de vida que ens posen com un mirall davant altres realitats possibles, també mereix que li dediquem espai en la nostra vida.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
