Defensar l’Eixample

L’accidentada aprovació del pla d’usos de l’Eixample ha tingut una faceta tenyida intensament de color preelectoral. Un acord pactat llevat de discrepàncies menors pels encara socis de Govern va estar a punt d’anar-se’n en orris per la desvinculació d’un dels components del Govern municipal. El projecte ha sigut salvat pels cops de mà d’ERC i Junts, els partits de l’oposició que podrien acabar pactant amb un o altre partit de la terminal coalició de Govern, fet que ha arrossegat al reenganxament dels socialistes. Tot això en el transcurs d’una setmana i, per descomptat, a poc menys ja de quatre mesos de les pròximes eleccions municipals. Un període en què l’evidència d’un escenari demoscòpicament disputat i amb potencials pactes diversos i incerts brindarà segurament més situacions sorprenents.

Però els avatars de l’aprovació del projecte són només una part, cridanera però menor, d’una iniciativa que apareix com un dels elements centrals del debat electoral ja obert. No només conjuntural sinó seriosament programàtic. Inseparable de la polèmica sobre la ‘superilla’ de l’Eixample. O de forma més precisa, de la decisió d’entremesclar la trama central de la ciutat d’eixos verds. Una rectificació no sempre prou admesa de la filosofia iniciada al Poblenou de crear les ‘superilles’ com a blocs per als vianants de tres per tres illes, separats per eixos de trànsit privat.

El lema de la defensa el model de l’Eixample davant els plans del Govern d’Ada Colau sembla centrar aquesta reivindicació de l’ordenació ideada per Ildefons Cerdà en la seva defensa com una trama de vies de circulació rodada i fluida i no per als vianants. Havent de ser subjecte a debat fins a quin punt és eficaç o no per millorar la mobilitat global i la pol·lució el disseny d’una malla amb eixos verds intercalats, el model de l’Eixample que defensa té una altra característica que potser ho singularitzi encara més: una geometria regular acull una barreja d’arquitectures i usos comercials i residencials diverses, barrejades i plurals, de Gràcia a Ciutat Vella i de Sants a Sant Martí. El pla d’usos pretén mantenir aquesta característica del districte central de la ciutat. I precisament evitar un dels potencials problemes de l’estratègia dels eixos verds: convertir-los no en espais d’expansió i descans per a veïns, visitants i clients, sinó en imants del monocultiu de l’oci nocturn i el comerç 24 h, com va passar al carrer d’Enric Granados. Si els dissenyadors d’aquesta estratègia urbana han sigut conscients d’un dels seus potencials efectes negatius, encara haurien d’estar més d’acord els més crítics en la necessitat d’aquest antídot. 

Fins ara, l’anàlisi del succeït en el teixit comercial de les parts de l’Eixample subjectes a mesures precautòries (Girona i Sant Antoni) demostren que fins a cert punt s’han pogut controlar (més en el comercial que en el residencial) els riscos de gentrificació d’aquesta tècnica de millora localitzada del paisatge urbà. Està bé, amb tot, que el projecte inclogui revisions i anàlisis periòdiques per assegurar-se que, ara a més escala, també sigui així. Hi ha marge en les modificacions pactades aquest divendres per aclarir en els pròxims anys dubtes encara vigents, com quins carrers haurien de tenir un nivell de protecció més intens i el risc de desbordament en els que quedin fora d’aquest.