Consens per la Constitució

Aquesta legitimitat, que es renova cada dia en la seva aplicació, conviu amb una evidència difícil d’obviar: Espanya necessita actualitzar el seu marc constitucional. No perquè hagi deixat de ser útil, sinó perquè la societat a què serveix és avui molt més diversa i complexa. Per aquest motiu, no obstant, és imprescindible recuperar un esperit de consens que, en l’actual context de polarització, resulta especialment difícil.

En els seus 47 anys de vigència, la Constitució ha demostrat ser un text poc permeable davant del canvi: els elevats requisits per modificar-la –majories reforçades, exigència de referèndum i, en alguns casos, fins i tot la dissolució de les Corts– n’han dificultat la reforma. Tant és així que en gairebé cinc dècades només n’hi ha hagut tres, de reformes: el 1992, per permetre el sufragi passiu de ciutadans europeus en comicis municipals; el 2011, per introduir l’estabilitat pressupostària exigida per la UE; i el 2022, per substituir el terme disminuït per persona amb discapacitat. Tres canvis mínims.

Malgrat això, la voluntat de reforma ha existit. Fins a tretze propostes han sigut registrades sense èxit en aquestes dècades: des del blindatge constitucional de l’avortament, la limitació dels aforaments i la reversió de l’article 135, fins a la revisió del sistema electoral i l’enfortiment dels mecanismes de participació ciutadana. També diverses comunitats autònomes han plantejat canvis –com ampliar les iniciatives legislatives populars, blindar l’educació laica, actualitzar les pensions, millorar la representació territorial o recuperar drets civils propis– que mai han superat el llindar de les majories qualificades. El problema ha sigut polític: la incapacitat de construir consensos amplis.

Paradoxalment, en canvi, hi ha un acord social i acadèmic significatiu sobre diverses matèries que s’haurien d’abordar sense demora: una reforma en sentit federal que clarifiqui competències i converteixi el Senat en una veritable cambra territorial reforçant-ne el paper legislatiu; la modernització de la Corona; la igualtat plena en la successió; la revisió del sistema electoral; i el blindatge de drets socials com l’avortament, la protecció de la infància o el dret a l’habitatge. També conciten amplis suports l’actualització del pacte intergeneracional, la garantia constitucional de la igualtat digital, una Justícia més independent i un Consell General del Poder Judicial despolititzat, així com mecanismes de democràcia directa més eficaços. Espanya, per tant, sap què ha de reformar; el que falla no és el diagnòstic, sinó la voluntat política per superar la polarització i recuperar la generositat i l’esperit de pacte que va fer possible la Constitució el 1978.