Desperfectes | Article de Valentí Puig Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Com es cotitza el terror
Les societats lliures es defensen amb la norma i la força. Però a Espanya mai falten analistes i polítics seràfics dedicats a relativitzar el terrorisme, a contextualitzar-lo amb llenguatge bonista
El terrorisme ens commociona quan mata i destrueix, però, gairebé a l’instant, ens n’oblidem. És com menysprear els esforços i costos de l’Estat de dret que ha de defensar-nos de trames terroristes i no abandonar la prevenció del terror. És el seu deure permanent, sovint a l’ombra i amb un cost elevadíssim. Es fa estrany que valorem tan poc una característica de la democràcia liberal: la capacitat de vigilar el vigilant perquè el binomi llibertat-seguretat quedi equilibrat. És la disjuntiva capital: terror o llibertat.
A Algesires i on sigui, el terrorisme aniquila vides humanes, pretén derrocar les torres més altes, induir la gran por. Les societats lliures es defensen amb la norma i la força. Però a Espanya mai falten analistes i polítics seràfics dedicats a relativitzar el terrorisme, a contextualitzar-lo amb llenguatge bonista. A vegades sembla que ETA no hagi existit mai o que l’atemptat de l’11-M i l’atac de la Rambla siguin episodis desconnectats d’una confrontació entre el terrorisme i els serveis de seguretat i d’informació. El contagi d’aquesta desmemòria sistèmica és la manera més còmoda de no mirar a la cara aquell que s’ha declarat el teu enemic. No mirar-lo als ulls i anomenar-lo és l’inici d’una retirada. La identificació dels grups salafistes que operen a Espanya no és demonitzar l’Islam, sinó tot el contrari.
John Gray sosté que, talment com el comunisme i el nazisme, l’Islam radical és modern, modelat per una ideologia occidental tant com per tradicions islamistes, encara que es declari antioccidental. El salafisme participa d’una concepció de la història com a preludi d’un nou món, d’una conducta humana purificada. Tornem al mite de la perfectibilitat final. On es propugnava la dictadura del proletariat, l’Iran proposa la teocràcia.
Entretots
Després de tràgiques confrontacions, Occident fa segles que està sustentat per la separació d’Església i Estat. De sobte, un fanàtic islamista irromp amb un matxet a les esglésies d’Algesires. D’acord: l’Islam radical és el problema i l’Islam moderat és la solució. El problema és que l’Islam radical existeix i arrela en el si de l’Islam moderat, de punta a punta del món musulmà. Tan sols els àngels poden ignorar que sense seguretat no hi ha llibertat.
La posguerra freda va ser un breu somni. Bin Laden la va convertir en malson. Sovint els serveis d’intel·ligència han aconseguit que el terrorisme global islàmic no disposi d’armament de destrucció massiva. Aquesta vocació teocràtica de l’Islam obstaculitza l’hegemonia dels moderats. Dels vint-i-dos països membres de la Lliga Àrab, cap pot ser considerat integralment un sistema democràtic. En països del món musulmà, en ple enfrontament entre sunnites i xiïtes, el radicalisme islàmic a vegades obté el vot a les urnes a fi de després imposar un règim de teocràcia. A les terres de ningú de la posguerra freda, el multilateralisme continua sent un decorat molt feble. Mentrestant, qualsevol Bin Laden segueix a la cova, calculant els algoritmes de la seva venjança.
