Llimona & Vinagre | Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Maria Branyas Morera: Més de 42.000 dies a la Terra
És ara al llibre dels rècords i viu en el món de la memòria fructífera, sense atrevir-se a donar consells
La nena de set anys que posa davant el fotògraf, a Nova Orleans, l’any 1914, la nena que observa aquella càmera, potser una Contessa Nettel amb plaques de vidre, a l’estudi del fotògraf, és la mateixa dona de cent quinze anys que mira a l’objectiu de la càmera digital, potser un telèfon mòbil, a la Residència de Santa Maria del Tura, a Olot, el 2023. El somriure de Maria Branyas és el mateix, una lleugera inclinació dels llavis fins, tibats amb timidesa a les comissures, i també la mirada és idèntica, uns ulls inquiets i alhora serens. La nena Maria té un pentinat a la manera del Príncep Valent, una mena de casquet que li cobreix el cap, amb el serrell a l’alçada de les celles. La besàvia Maria té els cabells blancs, però ara els du lleument tenyits d’un gris discret, no gens esclarissat (com passa sovint amb els ancians), sinó encara voluminós i elegant. La nena du un vestit blanc, per sobre del genoll, amb mitjonets fins a mitja cama i sabates de xarol. La besàvia, una brusa de color beix amb una B (de Branyas) brodada en una butxaca i una rebeca. La nena Maria està envoltada dels pares i dels germans (dues noies i un noi); la besàvia Maria, sola, bufa les espelmes, un 3 de març, cent quinze espelmes simbòliques (un 1, un 1, un 5), mentre, fora de càmera, l’observen dos fills (un altre va morir amb més de 80 anys), onze nets i tretze besnets.
Aquesta senyora (aquella nena) acaba de convertir-se en la persona més vella del planeta, una circumstància atzarosa que no depèn només de la pròpia longevitat, sinó també de la resistència de les altres congèneres (les supervivents, totes són dones) que figuren a la classificació que estableix el Gerontology Research Group, una organització afiliada al ‘Llibre Guinness dels rècords’. Com diu ella mateixa, a través d’un compte de Twitter (Super Àvia Catalana, @MariaBranyas112), gestionat amb alegria i delicadesa pels seus familiars, «no hi ha res d’extraordinari; no he fet res, cap mèrit, sinó viure». Resulta, però, que en aquest «viure» s’hi inclouen una Guerra Civil i dues Guerres Mundials, una grip espanyola i una altra pandèmia mundial (que ella va superar, asimptomàtica), milions de morts, extraordinàries malvestats. I moments. «Jo no puc parlar de dies, hores o minuts, perquè la meva vida són moments», deia Maria Branyas en l’última felicitació de Cap d’Any. Poc abans, per Nadal, va fer seus uns versos de Martí i Pol en els quals es parla de «reposar els ulls en els objectes quotidians, per descobrir amb sorpresa que ni sabem com són de tant mirar-los». O, com diu ella, «sempre hi ha coses noves per aprendre».
Entretots
Maria Branyas, ara, la més longeva, nascuda a San Francisco pocs mesos després del famós terratrèmol, potser rememora els dies que jugava a tennis a Banyoles (com si fos la protagonista del poema de Carner, amb aquella «pau dominical tan desesmada» i la «faç d’angeleta»), o el matí de 1930 en què es va casar amb Joan Moret, metge de Llagostera, o les estones d’esbarjo a la vora de l’estany, amb un vestit floral, o els concerts de piano (va aprendre música al Conservatori del Liceu) a la seva casa de Palol de Revardit o a la mateixa residència d’Olot, quan ja quasi tenia cent anys. I és molt probable que també pensi en la seva fugida a França, el 1939, amagada amb els seus fills en un camió, o en aquella travessia del 1915 que havia de dur tota la família de retorn a Catalunya i en la qual, a bord del vaixell ‘Catalina’, va morir, víctima de la tuberculosi, el seu pare, un pamplonès que als Estats Units va editar una revista cultural, de nom ‘Mercurio’, amb col·laboradors com Unamuno i Pérez Galdós i amb una tirada de més de 300.000 exemplars.
Maria Branyas és ara al llibre dels rècords, però viu instal·lada en els més de 42.000 dies de records que la contemplen. Viu en el món de la memòria fructífera, encara, sense atrevir-se a donar consells. En tot cas, només els elementals: «Una vida ordenada, socialment molt agradable i sense excessos, lluny de les persones tòxiques, sense remordiments, i que cadascú cuidi de la seva vida tan bé com pugui: jo no soc cap autoritat». I afegeix, amb una punta d’ironia, que té «les petites molèsties que tothom pot tenir». I conclou el discurs de la longevitat amb la màxima que presideix el seu aparador públic: «Soc molt vella, però no idiota». I confessa que menja poc, però que menja de tot («mai no he estat a règim») i que no hi ha res com el iogurt. El proper març en farà cent setze. Per molts anys!
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
