Malestars i pressupostos

Treballadors de la sanitat pública, professors i taxistes van anar aquest dimecres a la vaga i van sortir al carrer a Catalunya, amb diferents graus de seguiment de la convocatòria i amb reclamacions en les quals es combinaven, en diferents proporcions en cada cas, la reivindicació d’interessos laborals tan corporatius com perfectament legítims i la defensa de la qualitat del servei públic (o regulat en el cas del taxi) que s’ha d’oferir als ciutadans. El seguiment més gran va ser clarament el de la mobilització dels professionals sanitaris. Una intensitat proporcional al nivell de pressió acumulada en centres d’atenció primària i hospitals després de la llarga prova de la pandèmia i la dificultat de recuperar les pautes normals d’atenció al pacient.

La tardor va començar amb una situació d’extrema tensió a la Comunitat de Madrid. Però el succeït a Catalunya i en altres comunitats recorda que el problema no se centra únicament en la negligent gestió de la sanitat pública per part d’Isabel Díaz Ayuso. Malgrat que no hi hagi comparació possible amb el nivell de degradació del sistema públic, amb l’hostilitat virulenta impulsada des de l’Executiu madrileny contra els treballadors i fins i tot amb els recursos dedicats, alguns mals són comuns ja no a les dues comunitats sinó al conjunt del sistema sanitari espanyol. L’insostenible nombre de visites diàries per facultatiu als ambulatoris, la pressió assumida pel col·lectiu de la infermeria, la càrrega burocràtica i les limitacions de l’atenció no presencial són motius més que suficients per a la mobilització. I tot i que més enllà de la defensa de l’oferta d’un servei digne hi hagi també un component de reivindicació retributiva, aquest tampoc es pot deslligar de la viabilitat present i futura del sistema: davant la temptació de l’emigració laboral i l’horitzó d’un relleu generacional massiu, la millora de les condicions laborals estan molt més enllà de respondre únicament a interessos corporatius.

Després de l’acord tancat l’estiu passat entre Educació i els sindicats docents, una de les condicions dels quals, la incorporació de més de 3.000 professors, acaba d’executar-se aquest mes, i amb una plataforma reivindicativa centrada en els serrells pendents després de l’anterior vaga, era esperable que el nivell de mobilització en aquest sector fos aquest dimecres notablement inferior al de la sanitat. Tot i que no faltin malestars de fons (des de la falta de dotació per a l’educació inclusiva a les discordants opinions sobre els nous plans d’estudi i plantejaments pedagògics).

Sí que hi ha un punt comú entre un sector i l’altre. Qualsevol marge per atendre reclamacions dels sectors afectats i millorar el servei públic rebut pels ciutadans passa a ser difícilment viable sense l’aprovació d’uns pressupostos que en més d’un aspecte ja intenten respondre a aquestes demandes. Els partits embardissats en una paràlisi negociadora condicionada per la seva necessitat de posicionar-se en un any electoral no haurien d’afegir més motius de malestar als que ja existeixen.