Política i moda | Article de Patrycia Centeno Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La pedicura de Yolanda Díaz
En qüestions estètiques, la majoria de l’esquerra actual s’ha empassat les lleis sumptuàries que les elits polítiques, religioses i econòmiques acorden des de fa segles perquè la plebs mai tinguin massa oportunitats d’assemblar-se, disfrutar o viure com ells
Des de fa uns dies circula a les xarxes una foto de Yolanda Díaz fent-se la pedicura en un centre de bellesa. Mitjans i opinió pública de dretes la van fer circular criticant-li la pràctica a la vicepresidenta. Segons la seva visió, la higiene i la cura dels peus són incompatibles amb la ideologia comunista. D’una banda, aquesta mania conservadora de quedar-se ancorats en el passat és el que els porta a continuar tenint l’ascetisme i zarrapastrisme de Stalin i Mao com a únic model estètic permès (i no l’elegància i bon gust d’Enrico Berlinger o Teresa Pàmies) per a qualsevol que s’atreveixi a definir-se com a roig al segle XXI. Per aquesta mateixa regla de tres, podria una exigir-li a la dreta que vesteixin calçons, barret de copa, sabata de sivella (bé, això encara ho fan) o llueixin elegantment clàssics (això ja no ho fan, únicament la ranciesa estilística els caracteritza ara).
Però l’acusació d’incongruència ideoestètica contra Díaz no només es fonamenta en ignorància, estereotips i clixés. Novament, es tracta de la dreta assenyalant-li a l’esquerra a què té de dret, pot accedir o es mereix. I no es creguin, la fórmula els funciona molt bé. En qüestions estètiques, la majoria de l’esquerra actual s’ha empassat, obeeix i fins i tot promou les lleis sumptuàries que les elits polítiques, religioses i econòmiques acorden des de fa segles perquè la plebs (o qui els defensi) mai tinguin massa oportunitats d’assemblar-se, disfrutar o viure com ells. Una cosa per la qual es van rebel·lar els anarquistes higienistes de principis del segle XX, adonant-se que com el menjar, l’educació i la cultura, l’arranjament i cura de l’única pertinença material que tenim en aquesta vida és un dret a conquistar i no (com volguessin alguns) un luxe només per a uns quants. «Volen que vestim com pobres perquè volen que pensem com pobres», advertia l’avi anarquista d’Antonio Baños mentre s’empolainava davant el mirall els diumenges. «Al cap i a la fi –com recordava Salvador Allende cada vegada que fins i tot els seus l’acusaven de pijo–, la revolució precisa de lluitadors conscients, no mal vestits».
Entretots
Si la dreta vol fer-li un retret estètic a Díaz (i a la majoria de representants d’esquerra d’aquest país que suposadament han abraçat els principis ecosocialistes) ho tenen increïblement fàcil, ja que molts (malgrat que els seus salaris els permetrien accedir a una moda justa) consumeixin roba ‘low cost’. Firmes que no només contaminen ni compleixen els drets dels treballadors; tampoc respecten els drets d’autor (copien). Però, òbviament, als conservadors aquesta incongruència dels valors de l’esquerra (i de la vida) poc els importa.
Ja ets usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
