Política i moda | Article de Patrycia Centeno Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

La pedicura de Yolanda Díaz

En qüestions estètiques, la majoria de l’esquerra actual s’ha empassat les lleis sumptuàries que les elits polítiques, religioses i econòmiques acorden des de fa segles perquè la plebs mai tinguin massa oportunitats d’assemblar-se, disfrutar o viure com ells

2
Es llegeix en minuts
La pedicura de Yolanda Díaz

Twitter

Des de fa uns dies circula a les xarxes una foto de Yolanda Díaz fent-se la pedicura en un centre de bellesa. Mitjans i opinió pública de dretes la van fer circular criticant-li la pràctica a la vicepresidenta. Segons la seva visió, la higiene i la cura dels peus són incompatibles amb la ideologia comunista. D’una banda, aquesta mania conservadora de quedar-se ancorats en el passat és el que els porta a continuar tenint l’ascetisme i zarrapastrisme de Stalin i Mao com a únic model estètic permès (i no l’elegància i bon gust d’Enrico Berlinger o Teresa Pàmies) per a qualsevol que s’atreveixi a definir-se com a roig al segle XXI. Per aquesta mateixa regla de tres, podria una exigir-li a la dreta que vesteixin calçons, barret de copa, sabata de sivella (bé, això encara ho fan) o llueixin elegantment clàssics (això ja no ho fan, únicament la ranciesa estilística els caracteritza ara).

Notícies relacionades

Però l’acusació d’incongruència ideoestètica contra Díaz no només es fonamenta en ignorància, estereotips i clixés. Novament, es tracta de la dreta assenyalant-li a l’esquerra a què té de dret, pot accedir o es mereix. I no es creguin, la fórmula els funciona molt bé. En qüestions estètiques, la majoria de l’esquerra actual s’ha empassat, obeeix i fins i tot promou les lleis sumptuàries que les elits polítiques, religioses i econòmiques acorden des de fa segles perquè la plebs (o qui els defensi) mai tinguin massa oportunitats d’assemblar-se, disfrutar o viure com ells. Una cosa per la qual es van rebel·lar els anarquistes higienistes de principis del segle XX, adonant-se que com el menjar, l’educació i la cultura, l’arranjament i cura de l’única pertinença material que tenim en aquesta vida és un dret a conquistar i no (com volguessin alguns) un luxe només per a uns quants. «Volen que vestim com pobres perquè volen que pensem com pobres», advertia l’avi anarquista d’Antonio Baños mentre s’empolainava davant el mirall els diumenges. «Al cap i a la fi –com recordava Salvador Allende cada vegada que fins i tot els seus l’acusaven de pijo–, la revolució precisa de lluitadors conscients, no mal vestits».

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Si la dreta vol fer-li un retret estètic a Díaz (i a la majoria de representants d’esquerra d’aquest país que suposadament han abraçat els principis ecosocialistes) ho tenen increïblement fàcil, ja que molts (malgrat que els seus salaris els permetrien accedir a una moda justa) consumeixin roba ‘low cost’. Firmes que no només contaminen ni compleixen els drets dels treballadors; tampoc respecten els drets d’autor (copien). Però, òbviament, als conservadors aquesta incongruència dels valors de l’esquerra (i de la vida) poc els importa.