La Tribuna Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

La cimera

Davant la trobada hispanofrancesa, Pedro Sánchez volia el rèdit de mostrar una Catalunya dominada, i ha aconseguit sacsejar l’independentisme i atiar el foc de la revolta

3
Es llegeix en minuts
La cimera

No sé si es inconsciència (i no han calculat els danys) o estratègia (per exhibir mèrits polítics), o tal vegada es tracta d’un peculiar oxímoron que barreja ambdues opcions. Sigui com sigui, totes les declaracions prèvies del Govern espanyol a la cimera entre Espanya i França, que es farà aquest 19 de gener a Barcelona, han anat en la direcció de menysprear, indignar i activar l’independentisme català. La supèrbia amb què Pedro Sánchez i el seu ministre Bolaños han anunciat la trobada com la demostració del final del procés català, és a dir, una mena de trofeu que es mostraria a Macron i a Europa, per demostrar que tenen controlada la sediciosa Catalunya, no només no ha servit per garantir la pretesa 'calma', sinó que ha desembocat en tot el contrari: agitació, indignació i mobilització. És a dir, Sánchez volia el rèdit de mostrar una Catalunya dominada, i ha aconseguit sacsejar l’independentisme i atiar el foc de la revolta.

De fet, verbigràcia d’aquesta supèrbia política, Sánchez ha aconseguit un miracle encara major, el de la unitat de les entitats independentistes, que vivien un temps de tensa divisió. És cert que el PSOE encara pot esgrimir les bones relacions amb el govern català —minoritari i minoritzat—, però fins i tot aquesta aliança pot resultar molt incòmode per ERC els propers dies si la mobilització va prenent cos de manera important. Com és possible que cap estratega de la Moncloa no hagi considerat les conseqüències de plantejar la cimera com una victòria sobre el Primer d’Octubre i tot el que va passar posteriorment? No tenir en compte les ferides obertes a Catalunya, entre d’altres l’exili i els milers de persones encausades —causes que van degotant dia a dia—, i obviar que la «calma» catalana s’ha degut exclusivament a la repressió i no a la política, és, en el millor dels casos, una estretor de mires considerable, i en el pitjor, una indecència. Sánchez continua negant dos fets que són inapel·lables: que el 2017 va ser l’eclosió d’un conflicte territorial secularment no resolt; i que aquest conflicte no neix amb els procés, sinó que arrela en la memòria de tres segles de resistència. Es evident que la repressió pot aturar la reivindicació nacional, com així ha passat cada vegada que s’ha alçat la bandera, però la història demostra que «conllevar» el conflicte, per dir-ho en els termes orteguians, no vol dir resoldre’l.

Notícies relacionades

El fet és que, si Sánchez pensava mostrar un botí victoriós a l’amic francès, és molt probable que només aconsegueixi un tret al peu. De moment, les conseqüències són totes favorables a l’independentisme: ha donat rellevància al paper del president Puigdemont, que és qui ha encapçalat la protesta, amb la notorietat pertinent del Consell per la República; ha creat les condicions per recosir diferències entre Òmnium i l’ANC i propiciar una unitat que va més enllà i ja suma desenes d’entitats ciutadanes; ha situat el Govern català i especialment el president Aragonès en una posició molt difícil, perquè si va a la cimera quedarà encara més retratat davant l’independentisme, que majoritàriament ja creu que la seva presidència és irrellevant, i, finalment, ha remarcat la solitud d’ERC en el seu gir estratègic, que es veurà més despullat pel que fa a les seves aliances en el terreny nacional. Per a Esquerra tant dolent serà no participar en la protesta, i haver de vendre excuses de mal pagador a l’independentisme, com participar-hi, amb el conseqüent dany a les seves relacions amb els socialistes. Doble gir mortal. I, no cal dir-ho, s’acaba de matar la farsa de la taula de diàleg.

Certament, si Sánchez ho considerava una jugada mestra per treure rèdit del conflicte català i ensenyar pit davant Macron, a hores d’ara ja deu saber que li pot sortir malament. Plantejada la cimera com una humiliació a l’independentisme, la reacció era més que previsible. A més, cal afegir el greuge d’una bilateral Espanya-França en sòl català, els dos estats que governen la trossejada nació catalana, cosa que té un enorme simbolisme a Catalunya. En resum, la potineria de sempre del nacionalisme espanyol: cercar el guany electoral a costa del conflicte català. A vegades els surt bé. Aquesta vegada no sembla tan probable.