Pinacoteques immerses en el dilema Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Revisions als museus

Els centres culturals afronten la necessitat i l’exigència de replantejar-se la procedència dels fons i els mecenatges segons els nous valors socials

2
Es llegeix en minuts
louvre

louvre / JEAN-SEBASTIEN EVRARD (AFP)

L’univers de l’art, i, concretament, el món dels museus, experimenta des de fa anys un replantejament que no només té a veure amb el manteniment estructural, sinó també amb l’essència mateixa dels fons i amb la política d’exhibició que porten a terme. Al llarg dels temps, des que el museu es va consolidar com un espai no només d’acumulació artística i de conservació, des de les iniciatives inicials de mecenatge al renaixement fins a les col·leccions privades del segle XVI, que van arribar a la culminació en època moderna de museus estatals, com el Museu Britànic i el Louvre, el concepte ha anat canviant, i ha comptat també amb la presència de notables iniciatives particulars. En l’actualitat, amb la irrupció de nous plantejaments o revisions, d’acord amb l’esdevenir de la història que exigeix no només mostrar el patrimoni artístic, sinó també qüestionar tant la procedència com la pervivència de la institució en funció de criteris de moralitat pública, moltes d’aquestes entitats s’enfronten a moments crítics, en el sentit d’haver de replantejar-se la vigència dels seus valors o una reflexió sobre el mecenatge. La instrumentalització política, econòmica i moral de l’art demana un replantejament exhaustiu. La famosa sentència pronunciada per Harry Lime a ‘El tercer home’ («La crueltat i els horrors de Florència van crear l’art del renaixement; segles de democràcia a Suïssa van produir el rellotge de cucut») mereix una relectura a ulls d’una contemporaneïtat amb criteris ètics diferents.

El reportatge que publica EL PERIÓDICO incideix en tots aquests aspectes, començant pel de les aportacions privades que, per la seva dubtosa moralitat, afecten negativament la imatge de determinats museus, com el Museu Britànic o el Victoria & Albert, de Londres, que han trencat relacions i han renunciat (potser tardanament) al mecenatge de Perdue Pharma, l’empresa de la família Sackler responsable de centenars de milers de morts a causa de la dependència provocada per les pastilles OxyContin. En aquest mateix sac cal destacar, per exemple, la repulsa als apadrinaments d’institucions britàniques a càrrec de magnats russos i altres donacions teòricament altruistes però d’una dubtosa procedència ètica (des dels plantejaments polítics fins als mediambientals) que, arran de les protestes de l’opinió pública, han cessat.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

En un altre ordre de coses, cada dia s’estén més la necessitat d’una revisió de la procedència dels fons, producte, molts d’aquests, d’invasions, saquejos o robatoris procedents d’episodis històrics, com és el cas de les obres confiscades pels nazis o pel franquisme. És el cas del Prado, sense anar gaire lluny, que ha detectat 62 peces que van ser decomissades i que corresponen a uns amos legítims. O el conegut contenciós dels marbres d’Egin, procedents del Partenó atenès, que van anar a parar al Museu Britànic en l’època d’esplendor de l’Imperi britànic i que les autoritats gregues continuen reclamant. O el dels bronzes de Benín i les joies de l’antic Egipte.

La revisió del concepte museístic (com a espai de coneixement i divulgació) té també el seu vessant de gènere. Recompondre la història de l’art en funció d’una presència femenina oblidada i menyspreada durant mil·lennis és una responsabilitat apressant dels gestors, en la línia que el Prado ha dissenyat amb un itinerari que destaca la importància de la dona com a artista i com a mecenes.