Prevenció contra els incendis

Els dos incendis més recents –el de Paüls i les Terres de l’Ebre i de la Segarra– ens han deixat tristament el balanç de tres morts i la crema de més de 9.000 hectàrees, la xifra més alta a aquestes altures de l’any des del 2010. Després de dues temporades amb una feble afectació, l’estiu del 2025 se’ns presenta especialment virulent, amb imatges que ens remunten als focs que persisteixen en la memòria, com el d’Horta de Sant Joan i el de la Jonquera i Portbou. En aquest cas, no obstant, les característiques de tots dos –cada un amb les seves peculiaritats– ens enfronten a un nou tipus de tragèdia que hem convingut a anomenar "incendis de sisena generació". Més enllà de la intensitat, la velocitat i la simultaneïtat, paràmetres que fins ara eren controlables, ens trobem davant un fenomen extremadament virulent que no s’ajusta als patrons tradicionals, que és erràtic en la seva evolució, que es propaga a una gran velocitat i que pot generar pirocúmuls, la formació de columnes de flames i fum que s’acoblen amb l’atmosfera (com el de 14 quilòmetres d’altura a la Segarra) i que no només aviven sense control les flames sinó que poden generar nous incendis i són notablement perillosos per als que es dediquen a les tasques d’extinció.
L’aposta consensuada pels tècnics forestals i els especialistes en prevenció és la del paisatge a què anomenem "en mosaic", una combinació que al territori reuneixi boscos, espais oberts, camps i pastures, una cosa de què pateix el país ja que, en les últimes dècades, l’activitat agrícola ha decrescut notablement. Aquest és un dels aspectes que convé tenir en compte quan parlem de prevenció. Hi ha factors mediambientals i relacionats amb la crisi climàtica (com la sequera acumulada, una primavera plujosa amb més vegetació, les onades de calor i els vents secs), però també l’abandonament progressiu i sistemàtic de les tasques agrícoles i de pasturatge, amb la consegüent proliferació de massa boscosa, que s’ha estès on abans hi va haver cultius, sumats a una complicada gestió, deficitària, del bosc que, a Catalunya, és de propietat privada en més d’un 80%. La poca rendibilitat del negoci forestal, amb productes de baix valor afegit, i amb traves burocràtiques que permeten el treball només uns tres o quatre mesos a l’any, incideixen en la continuïtat de les tasques d’extracció i, en conseqüència, en la neteja sistemàtica del bosc. Per completar el panorama, els incendis recents han creat estupor entre els experts. El de la Segarra, per exemple, es va propagar excepcionalment a través de camps agrícoles, ja que la combinació de la collita del blat, el cereal sense segar i els rostolls van actuar com a combustible al coincidir amb la calor extrema i la baixa humitat.
En definitiva, la gestió del territori i la prevenció no són tasques fàcils ni atenen una única solució. A més, qualsevol tipus d’actuació no té efectes immediats ni miraculosos, perquè estem parlant certament d’un canvi de cultura en relació amb la natura. És una aposta a mitjà i llarg termini en la qual han de col·laborar les institucions, els propietaris i les entitats privades, amb la vista posada en un futur on la racionalitat i la sostenibilitat ambiental funcionin com a tallafocs.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.