Catalunya (i Esquerra més) necessita pressupostos

La negociació sobre els pressupostos de la Generalitat per al 2023 ha de dirimir-se en els pròxims dies. Si el Govern de Pere Aragonès no aconsegueix la setmana vinent els suports necessaris, el més lògic és que renunciï a tramitar-los. I a continuar negociant perquè un acord més tardà obligaria a tramitar els comptes al Parlament en plena campanya de les municipals. Per tant, en els pròxims dies s’hauria de tancar un acord amb algú més que el que té firmat Aragonès amb els Comuns, imprescindibles per fer majoria amb Junts o amb el PSC, però insuficients per tirar el projecte endavant. La possibilitat d’un acord amb Junts sembla, avui, una quimera, per molt que l’entorn del president mantingui viva aquesta possibilitat per intentar rebaixar les expectatives del PSC. L’acord, si arriba, només pot ser amb els socialistas,que ja han explicat clarament quines són les seves exigències, de les quals Esquerra diu haver satisfet el 87%. Però el que falta és essencial per a Salvador Illa i per al seu projecte polític perquè es tracta no només de garantir l’estabilitat política sinó d’exhibir les seves prioritats com a primer partit del Parlament. Aragonès està prolongant l’inevitable: fer un gest que reconegui la seva precarietat parlamentària i el valor del suport del PSC, que no tindria res a veure amb el compte saldat al Congrés dels Diputats. Aragonès és, doncs, qui més ha de guanyar amb aquest acord i, en bona lògica, és qui més ha d’arriscar i més s’ha d’implicar.

Els esculls de la negociació pública estan més que explicats. El PSC aposta per l’impuls de l’economia a partir de determinats projectes que la Generalitat d’Esquerra i Junts ha bloquejat: el complex turístic impulsat per Hard Rock a Tarragona, l’ampliació de l’aeroport del Prat i l’anomenat quart cinturó al Vallès. És cert que, com al·lega el Govern, aquests projectes no tenen reflex en els pressupostos, però també és cert que la fredor política que ha tingut en la seva tramitació té més a veure amb l’oposició de les seccions locals del partit que amb les prioritats de l’Executiu. I això és el que hauria de canviar per aconseguir el suport del PSC. Sense perdre, alhora, el dels Comuns. Difícil equació, però no impossible. Però el Govern del 80% no es pot fer només amb les prioritats de 33 diputats. Cal sumar-hi més voluntats.

Més enllà de les partides i de les prioritats polítiques, el Govern d’Aragonès ha d’entendre una altra cosa: la precarietat dels seus suports li exigeix la màxima cura en les formes democràtiques. Catalunya afronta un any carregat d’eleccions i la Generalitat no pot ser en cap cas, però menys amb l’actual aritmètica, una plataforma al servei d’un partit. Les ajudes als mitjans privats o la demoscòpia pública s’haurien de regir pels mateixos criteris amb els que s’ha obert una nova etapa en els mitjans públics. I una cosa semblant ha de passar en un assumpte nuclear per a la convivència a Catalunya com és la política lingüística.

Hi ha molts interessats que Catalunya no tingui pressupostos el 2023. La situació econòmica, amb la inflació amenaçant els més vulnerables, tant pel que fa a les persones com a les empreses, exigeix que l’Administració respongui com ha passat al Congrés o a l’Ajuntament de Barcelona. Aquestes mateixes majories poden reproduir-se al Parlament però la correlació de forces no pot ser la mateixa. Els que, en un partit i l'altre, entenen que aquest és el repte, s’han d’imposar als que pretenen llançar-ho tot per la borda, cosa que pot ser rendible des de la perspectiva partidista però nefasta des del punt de vista de l’interès general. I aquest és el que toca defensar als que governen i als que aspiren a fer-ho i també als mitjans de comunicació responsables.