Editorial
Un atemptat amb preguntes
Trump ha tornat ràpid al discurs polaritzador després d’una primera reacció d’«unitat»
Quatre presidents en exercici han sigut assassinats als Estats Units. Abraham Lincoln, James A. Garfield, William McKinley i John F. Kennedy. Durant el seu mandat, Ronald Reagan va ser ferit de bala. Un altre president va sortir il·lès d’un altre tiroteig i dos més van ser objecte d’atemptats quan ja havien deixat el càrrec. Aquesta tradició violenta ha quedat polvoritzada en l’era de Donald Trump, que ha sigut objecte de tres atemptats en els últims tres anys (un durant l’última campanya electoral i dos en l’exercici del càrrec). En conseqüència, és lògic que l’últim intent d’assassinar-lo, durant el sopar dels corresponsals de la Casa Blanca, susciti nombroses preguntes. No ens referim a aquelles que pretenen alimentar teories de la conspiració –una altra tradició arrelada en un país on el 65% dels ciutadans encara creuen que Kennedy va morir víctima d’un complot que no ha sigut descobert–, sinó a les que apunten a les causes profundes de la pulsió magnicida que es va tornar a manifestar dissabte passat.
Tampoc sembla suficient recórrer a la difusió de les armes entre la població civil per explicar el que ha passat, tot i que la violència de signe polític no seria la mateixa si un de cada tres nord-americans (107 milions) no posseís alguna arma de foc. Les mateixes armes van existir durant els sis mandats posteriors a Reagan i cap d’aquests presidents, inclòs Trump durant el seu primer mandat, va ser objecte d’un intent d’assassinat. Descartada, almenys de moment, l’existència d’una maquinació externa, tot apunta que aquesta multiplicació dels atemptats té relació amb l’extrema polarització que pateix el país. L’assassinat de Melissa Horman, representant demòcrata a la Cambra de Minnesota, i el seu marit, el juliol de l’any passat, o el de l’influencer ultraconservador, Charlie Kirk, al setembre, així ho testifiquen. Tots dos van patir les conseqüències de la violència sectària que recorre la societat nord-americana. Nombrosos estudiosos afirmen que la proliferació d’actes extrems, com el de dissabte passat, que busquen l’eliminació física d’un polític, són el resultat de la divisió que viu el país. Una polarització que depassa l’àmbit del que és estrictament polític i que busca la deshumanització de l’adversari, pas previ a una suposada legitimitat de la violència, fins a arribar a l’assassinat.
Les reflexions que el president nord-americà va fer en calent, després del sopar dels corresponsals, no anaven en aquesta direcció. Tot i que només li van fer falta unes quantes hores per passar d’un discurs d’"unitat" i "amor" a acusar els demòcrates per la difusió d’un "discurs d’odi". Donald Trump ni ha atès les causes socials i polítiques del que ha passat ni ha contestat a les preguntes que apunten a evidents fallades del sistema de seguretat de la Casa Blanca, que va permetre a un ciutadà allotjar-se al mateix hotel on se celebrava el sopar, armat, agafar l’ascensor i dirigir-se fins a un control pròxim a la sala on es trobaven mig govern i unes 2.000 persones. En aquest context, l’intent de Trump d’utilitzar l’atemptat per justificar les obres de construcció d’un saló de ball annex a la Casa Blanca resulta patètic, com ho és la seva deliberada voluntat de treure importància als fets i aprofitar-ho políticament. Quan el president d’un país pateix tres atemptats en tres anys, alguna cosa no va bé en aquest país. No només en la seguretat. També en el clima polític que ha portat a aquesta situació, i totes les institucions dels Estats Units, inclosa la presidència, haurien de reflexionar sobre això.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
