Els joves i l’habitatge
Els joves a Espanya tenen cada vegada més dificultats per accedir a l’habitatge a conseqüència de la combinació d’escassetat d’oferta, preus elevats i fortes barreres d’entrada. L’exigència d’aportar prop d’un 20% del preu, juntament amb impostos i despeses que poden elevar el desemborsament inicial per sobre del 30% –fet que implica més de 65.000 euros en un habitatge mitjà–, converteix l’estalvi previ en un obstacle difícilment assumible per a la majoria. S’hi afegeix la precarietat salarial, que limita l’accés al crèdit fins i tot per als qui reuneixen l’entrada i acaba fent del suport familiar la principal via d’accés, amb el reforç consegüent de les desigualtats d’origen. I tot plegat té efectes que transcendeixen l’àmbit residencial, atès que el retard en l’emancipació condiciona projectes de vida, limita la mobilitat laboral i accentua els desequilibris territorials, al desplaçar part de la població jove fora de les àrees més dinàmiques.
Per provar de pal·liar la situació, juntament amb mesures de caràcter general, el Pla Estatal d’Habitatge 2026-2030, que acaba de presentar el Govern i que mobilitza 7.000 milions d’euros amb l’objectiu d’ampliar l’oferta i facilitar-hi l’accés, incorpora un bloc específic dirigit a joves amb què es pretén, precisament, incidir en la reducció de les barreres d’entrada. En aquest sentit es reforcen les ajudes al lloguer per alleujar l’esforç financer en la fase d’emancipació i millorar l’estabilitat residencial, especialment en mercats tensionats. Al seu torn, s’introdueixen incentius a la compra en municipis en risc de despoblació, amb ajudes de fins a 10.800 euros, orientades tant a facilitar l’accés com a redistribuir la demanda territorial. A més, s’impulsa el lloguer amb opció de compra com a fórmula per reduir el pes de l’estalvi inicial i facilitar una transició gradual cap a la propietat. A això s’hi afegeixen ajudes més àmplies a l’emancipació que, en alguns casos, poden arribar fins a 30.000 euros, condicionades a nivells de renda i situació de vulnerabilitat, i destinades tant a l’accés al lloguer com a la compra.
En conjunt, el pla representa un avenç, però és clarament insuficient. D’una banda, perquè la seva dotació continua sent limitada en relació amb la magnitud del problema i amb els estàndards europeus i, de l’altra, perquè la seva eficàcia depèn en una gran part de la capacitat de gestió de les comunitats autònomes i d’una coordinació efectiva entre administracions. Un fet que resulta incert, en la mesura que el pla no neix d’un pacte d’Estat en matèria d’habitatge –àmpliament demanat, com mostra l’estudi de l’Observatori Social de l’Habitatge a Espanya–, una circumstància que compromet l’estabilitat, la coherència i la implementació de les polítiques a mitjà termini.
Garantir l’accés a l’habitatge, en especial als joves, exigeix una estratègia compartida i sostinguda de més abast, que actuï de manera simultània sobre l’oferta, les condicions de finançament i els ingressos. Perquè sense un enfocament integral i, sobretot, sense els consensos necessaris, hi ha el risc que el problema s’enquisti i s’acabi consolidant en termes generacionals.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
