Llimona & vinagre | Article de Josep Cuní Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Benet XVI, ¿el penúltim Papa?
La doctrina contundent que el papa Francesc intenta capgirar necessitava una transició, la protagonitzada per Joseph Ratzinger
Que un Papa n’enterri un altre és un fet tan històric com que dos pontífexs hagin conviscut durant l’últim decenni. Davant un esdeveniment tan rellevant, l’expectació per la cerimònia de comiat era màxima. I només els especialistes van saber assenyalar els matisos que van diferenciar el funeral de la plaça de Sant Pere per l’ànima de Benet XVI del del seu antecessor, Joan Pau II, que va morir ostentant el càrrec malgrat la seva dolorosa agonia, la seva llarga impotència i la seva extrema tolerància amb el gran pecat que continua afectant l’Església catòlica dels nostres dies. Els abusos sexuals.
Potser també per això, i per la gran popularitat del papa polonès, la concurrència de fidels de dijous va ser menor. Va ser d’acord amb la devoció i la curiositat també minvants que van provocar la commoció per l’òbit i l’interès anterior per l’exercici del teòleg alemany. Lògic. No era fàcil seguir l’estela de qui va entendre l’apostolat com una gran aposta pel ja llavors futur incert del catolicisme convocant els joves a grans recintes com si fossin concerts de rock. Tot i que darrere d’aquestes modernes i cuidades escenificacions s’amagués un conservadorisme que es pretenia infondre a les noves generacions propi de qui s’havia forjat en la resistència al comunisme i compromès amb la seva caiguda. Ho va aconseguir gràcies a les habilitats diplomàtiques vaticanes, imprescindibles per canviar la geopolítica de l’Est d’Europa per sempre.
Entretots
Aquesta doctrina contundent que el papa Francesc intenta capgirar necessitava una transició. La protagonitzada per Joseph Aloisius Ratzinger (Marktl, Baviera, Alemanya, 16 d’abril de 1927 - Ciutat del Vaticà, 31 de desembre del 2022). I així va ser com el jove i competent intel·lectual que havia aportat valuoses idees a l’aperturista Concili Vaticà II es va veure empès per obligació i lleialtat a revisar les seves pròpies conviccions mentre va ser l’inalterable prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, que és d’on emanen la llei i l’ordre obligats per fer complir els cànons de la creença. I va passar de debatre sobre teologia amb alguns dels seus admirats col·legues a prohibir-los la docència per esgarriats.
Notícies relacionadesAquest contrast evident es va intentar neutralitzar amb la imatge del savi pensador apartat del mundanal soroll. S’insistia en les seves aportacions científiques i filosòfiques, per exemple, identificant l’estrella de Betlem amb una de gegant que va explotar aproximadament quan va néixer Jesús. O presentant-nos els Reis Mags d’ahir com uns savis predecessors, precursors dels buscadors de la veritat, propis de tots els temps i representants de la inquietud pel coneixement que comporta l’esperit humà.
Diu l’arquebisbe Georg Gänswein, que va ser secretari personal del Papa mort, que destruirà les seves cartes privades. Que Francesc l’ha sorprès i convençut. És obvi, doncs, que va dubtar perquè desconfiava. I que amb el petó que va dipositar sobre el taüt de cedre que guarda per sempre les restes humanes destinades a convertir-se en pols acomiadava també alguns secrets sense els quals es podrà mantenir la mística d’una creença de més de 2.000 anys. La defensada pel penúltim Papa segons les desacreditades profecies de sant Malaquies i Nostradamus.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
