Res passa, tot queda

Tot i que el temps acabi revelant els secrets, de vegades cal empènyer-lo. És el que ha fet aquesta setmana Donald Trump, avançant dos anys el moment oficial per desclassificar més de 240.000 pàgines sobre Martin Luther King. No sembla que els 6.000 documents que Washington tenia a bon recapte aportin grans novetats. Una part d’ells són retalls de premsa i la resta, informes que l’FBI va elaborar sobre els moviments i la figura de qui era vist com un desestabilitzador, mentre es convertia en la consciència racial de la seva època. Encara avui continua sent el gran referent de la defensa universal dels drets humans.

Però com que no hi ha iniciativa sense polèmica, aquesta l’ha provocat l’oposició frontal de la família del reverend. Tem que alguns dels papers policials sobre la seva vida privada tornin la polseguera que va suposar la denúncia de l’activitat sexual del mite, més pròxima a l’abús que criticava que al respecte que predicava. Un detall, l’íntim, a què s’agafen els crítics amb Trump. Diuen que el president utilitza la memòria de Luther King per dissimular l’amnèsia pròpia sobre la seva amistat amb el depredador Jeffrey Epstein. La famosa llista dels contactes d’alt nivell de l’empresari a qui facilitava relacions amb menors té la Casa Blanca en suspens i el país a l’espera. El passat sempre torna.

Això poden témer també tant els crítics com els apologetes de la Transició espanyola. La pròxima desclassificació aprovada pel Consell de Ministres sobre documents de fins a 45 anys enrere acaba amb un silenci impropi, però augura un debat intens per les multes que es plantegen als que reprodueixin informació classificada. Com si es busqués mantenir certa opacitat, obviant que la democràcia avança també gràcies a la llibertat de publicar papers comprometedors per a l’oficialitat. És clar que sempre hi ha excepcions.

L’última i més sonada, la del jutge de Tarragona que ha mantingut el secret del sumari actiu durant set anys, perquè no se n’anés en orris la investigació oberta a Cristóbal Ricardo Montoro Romero (Cambil, Jaén, 28 de juliol de 1950).

Intimidació

Notícies relacionades

El català tornarà a les aules d’una universitat de la Xina

Catalunya obrirà una delegació a la Xina per reforçar la cooperació

El ministre d’Hisenda d’Aznar i Rajoy –més de 10 anys sumats– protagonitza aquests dies un dels escàndols polítics més greus dels quals es tenen notícia. I n’hi ha. No només per haver beneficiat suposadament grans empreses de sectors estratègics, a qui facilitava abundants estalvis, sinó per haver utilitzat l’Agència Tributària per, simultàniament, acovardir-ne uns i perseguir-ne d’altres, fent ús d’una informació tan confidencial com intransferible però que ell convertia en arma d’intimidació.

Els set delictes que s’imputen a qui anava donant lliçons administratives i es vantava de ser el llamp que no s’atura de les arques col·lectives són prou greus per no deixar indiferent ningú i fer callar a molts. La trama sota sospita en la qual Montoro, presumptament, enllaçava virtuts públiques amb vicis privats obre, al seu torn, moltes preguntes que requereixen respostes. I no tan únicament judicials. També fiscals, perquè de la informació que està transcendint es deriven dubtes raonables sobre procediments que han de ser tan obligadament rigorosos com en absolut arbitraris. ¿Algú està disposat a jurar que és així?.