Tres quarts del mateix

Sense novetat als fronts. En cap. Es manté el rumb traçat abans de les vacances, que, al seu torn, ve de lluny. Camins de confrontació i erosió que critiquen els mateixos que ho practiquen. S’agreugen tendències, acusacions, mentides i exageracions que tant castiguen el sistema. Tot i així, el sistema resisteix. De moment.

Va començar l’any judicial amb absència del líder de l’oposició. Va fer servir el Rei per justificar-se. Volia protestar, va dir Alberto Núñez Feijóo, per la presència institucional del fiscal general de l’Estat a falta de pocs dies per asseure’s al banc dels acusats. Un cas inaudit i inèdit. Álvaro García Ortíz es resisteix a dimitir, apel·lant a la confiança que té en la veritat i en la justícia. El primer argument sembla sincer; el segon, obligat. El president del Govern, que no el pot destituir, li dona suport en públic i, afegint el tema al de la seva dona, ara jurídicament agreujat, reitera que hi ha jutges que fan política. Una obvietat.

La presidenta del Consell General del Poder Judicial també es repeteix. Li retreu a Pedro Sánchez la contundència mentre continua sense explicar com és que el tercer poder genera la desconfiança del 60% de la ciutadania. Espanya es manté entre els països que hi ha a la cua de l’indicador de la Comissió Europea. Són dades d’aquest juliol.

A Catalunya el Tribunal Superior de Justícia apel·la a la seva tradició. D’acord amb la data del revés al decret lingüístic –la vigília de l’Onze de Setembre–, apunta que el sentit de l’oportunitat no és el seu punt fort. O potser ja no li importa, perquè sap que l’efecte reactiu quedarà en la retòrica d’un secessionisme que crida a desobeir la sentència. Una exigència tradicional de dubtosa viabilitat, si ens fixem en la minvant participació en la manifestació de la Diada a Barcelona. Continua el ritme de rebaixar cada any a la meitat la participació de l’anterior. Diu Lluís Llach que l’independentisme està en depressió. Paraules importants. Potser per superar-la, en una població del seu Empordà natal, l’escassa concurrència a la festa popular de la nit anterior taral·lejava Corazón espinado (Santana/Mannà, 1999). Durant els mateixos dies, Núñez Feijóo recuperava Limón, limonero (Henry Stephen,1968). ¡Que bé que defineix la música!

Un portaveu desmesurat

Notícies relacionades

Les bombes d’amor que continuen fluint

FiraTàrrega exorcitza els fantasmes del carrer i es reinventa

La nova partitura de la sessió de control al Congrés dels Diputats és, segurament, l’única novetat, però també ve a ratificar que la vida continua igual. Perquè el cor del PP encara soni més harmònic, algunes de ses senyories comencen ara la seva intervenció no amb la pregunta registrada sinó amb la sentència lapidària que remata el membre del Govern que ha acabat la seva resposta a la qüestió anterior i ja sense dret oficial a rèplica. Així no es fa mai res debades. El primer a demostrar-ho, per descomptat, Miguel Ángel Tellado Figueiro (Ferrol, 21 de febrer de 1974).

Al nou secretari general dels populars no li importa gaire el que diguin d’ell. Ho exhibeix el seu currículum. D’estudiant pròxim a l’independentisme gallec i periodista afí ha passat a cap de premsa del Partit Popular en tots els nivells de l’Administració del seu país que han sigut governats pels conservadors. D’aquí, i sempre al costat de Núñez Feijóo, a parlamentari autonòmic i portaveu desmesurat, ara ampliat al Madrid desfermat. La seva fulgurant carrera política, acompanyada d’un verb àcid i un estil agressiu, revelen l’essència del periodista tendenciós. El que no deixa que la realitat li espatlli un bon titular.