Aprenentatge entre raó i fe

Més enllà del papa Benet XVI, m’interessa el teòleg Joseph Ratzinger. I començo així perquè soc conscient que aquesta simple afirmació remou l’estómac de l’anticlericalisme clàssic, la tendència del qual al simplisme més barroer danya considerablement el racionalisme que assegura defensar.

A més, no cal dir que de seguida surt el reguitzell de «maldats» del personatge, les reals, les falses i les deformades, entre dues altres de fonamentals: la seva vinculació al nazisme i la seva complicitat amb els escàndols de pederàstia. En ambdós casos, la veritat és mitja mentida. Primer, és cert que amb 16 anys (com tants adolescents alemanys) va combatre a la Segona Guerra Mundial, d’on va acabar desertant. Però mai va ser membre de les joventuts hitlerianes ni se li coneix cap vinculació. Al contrari, va ser molt notable la seva visita a Auschwitz, «com a fill del poble alemany», tot recordant Joan Pau II, que ho va fer «com a fill del poble polonès». Va dir, en oració: «Per què, Senyor, vas romandre callat?, com vas tolerar tot això? ». Respecte a la pederàstia, és evident que no va ser capaç d’entomar la dimensió de l’escàndol i actuar amb celeritat, com immediatament va fer el papa Francesc, però va ser qui va començar la lluita contra la xarxa d’abusos del clergat, tal com assenyalava Jaume Flaquer, jesuïta i membre de Cristianisme i Justícia, al seu magnífic article de dissabte. I recordava que «una de les primeres decisions de Benet va ser afrontar amb valentia el dossier del cas Maciel i intervenir la direcció de la Legió de Crist». Altrament, és clar que Ratzinger era un conservador, antic prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, des d’on va combatre la fusió entre cristianisme i marxisme, tot i que, novament Flaquer, «va escollir ser més inspirador que guardià» quan va arribar al papat.

Notícies relacionades

Les últimes paraules del papa Benet XVI abans de morir

Funeral de Benet XVI: última hora de l’enterrament del papa emèrit, en directe

Del seu papat es poden recordar altres moments convulsos, com la foscor de les finances vaticanes o el famós «Vatileaks» (que sembla que el va desbordar), però també la generositat de renunciar al càrrec i optar per una 'vita orante' al monestir Mater Ecclesiae al considerar que no podia assumir-lo en tota la seva dimensió. Sigui com sigui, és evident que el papa Benet XVI és una figura controvertida, amb les llums i ombres pertinents, però el que resulta indiscutible és la seva espiritualitat i la seva grandesa intel·lectual. I no només pels seus mèrits acadèmics o per parlar deu idiomes i dominar-ne sis, sinó per les seves reflexions profundes sobre els abismes de la humanitat i el rol de l’Església catòlica al si de la modernitat.

En aquest sentit, és obligatori recordar l’avantsala del que seria el seu atri dels gentils (que a Barcelona es va celebrar el 2012): el lluminós diàleg amb Jurgen Habermas a l’Acadèmia Catòlica de Munic, el març del 2004, que personalment he rellegit aquests dies. En ell, el filòsof i el teòleg arriben a coincidències d’enorme importància, des de la convicció que la societat actual no pot prescindir de la saviesa moral de la religió fins a l’afirmació que l’Església catòlica ha fet les paus amb l’Estat de dret. Déu, doncs, no és «una pedra» en la concepció clàssica de l’anticlericalisme, sinó una reserva moral que camina de la mà del dret democràtic. En expressió d'Habermas, «no s’ha de negar un potencial de veritat a les visions religioses del món», i en pregunta de Ratzinger, res no indica que tindríem un món millor, que avançaria en llibertats i drets, si féssim desaparèixer la religió. Però tots dos coincideixen en una conclusió fonamental: tant la raó com la fe poden ser potencialment perillosos –des del terrorisme de base religiosa o el règims teocràtics fins a la bomba atòmica o la deshumanització del mercat econòmic–, de manera que s’han d’autolimitar i escoltar-se mútuament. La raó derivada de la tradició il·lustrada ha de contenir la seva arrogància i ser conscient dels seus extrems, i la fe derivada de la tradició religiosa ha de comptar amb la raó per vacunar-se contra el fanatisme. És a dir, la raó i la fe s’han d’entendre no com camins contraposats en la lluita per una societat millor, sinó com vies que es troben i es complementen. Un aprenentatge mutu en què la religió i el dret poden trobar-se sense col·lidir.