Llimona & vinagre Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Leticia Sabater: tot el que no vols per Nadal és ella
El que fa ella és un empatx de mal gust, viral com una grip, però amb menys símptomes
Hi ha qui, amb molt mala llet, afirma que Leticia Sabater és la nostra Mariah Carey pàtria. L’‘All I Want for Christmas’ de la nord-americana torna cada Nadal més fresc que un ninot de neu, malgrat que aviat complirà trenta anys, per arrencar-nos un somriure i un desig entranyable mentre sona als altaveus dels grans magatzems o en els intermedis de les funcions escolars. Les nadales de la catalana també apareixen amb puntualitat per aquestes dates, però amb el propòsit més prosaic de convertir-se en la banda sonora dels sopars d’empresa a aquelles hores en què les ampolles s’han buidat, la vergonya ha desaparegut, salten els murs de contenció i s’il·lumina el costat friqui de la vida. La inclassificable presentadora i cantant ho va exposar d’una altra manera: «Entre Mariah Carey i jo hi ha una gran diferència. Ella fa la nadala per lluir-se i jo faig la nadala perquè us divertiu, us descolloneu, tragueu suc de tot, ho vegeu amb els vostres col·legues a qualsevol lloc del món, us exalteu, feu mems i us els passeu, etc.». ¿Qui ha dit autoestima? Que parlin, tot i que sigui per mal. Carey es llueix, és veritat, en aquesta tornada impossible per al comú dels mortals que han reproduït des de la nena de la meravellosa ‘Love Actually’, una altra icona de les pasqües felices, fins a Michael Bublé i Justin Bieber. I té motius per enorgullir-se d’un tema que li ha reportat molts milions de dòlars de guanys, que arriba al número u cada desembre, que va ser triat com un dels senzills més importants del segle XX i que fins i tot els crítics més selectes consideren un clàssic del seu gènere. El cas de Leticia Sabater és una altra cosa. Diva o mamarratxa, potser un plaer o un dolor culpable. Per això la seva cançó d’aquest 2022 acaba amb un homenatge a Julio Iglesias, que entona una versió salaç de ‘La Marimorena’. Perquè has vist aquest vídeo horrorós fins al final i ho saps.
Papá Noel, lléname el tanke es titula la nadala amb què la rossa autora de ‘La salchipapa’ (7,4 milions de visualitzacions) planta cara a la crisi energètica (amb la seva engruna de crítica social a l’esmentar que als Reis els han tallat la llum per impagament) i a la inflació amb un pernil com a guitarra, serrellet a mansalva i el món per ‘montera’. Ajaguda en el seu ’Leticar’ de color rosa xiclet, acompanyada per dos ‘parenoels’ amb poca roba, desgrana els tòpics que acompanyen aquestes festes: la cosina ensopida que aixeca el colze, el cunyat. I Leticia Sabater, amb unes abdominals envejables i un fil de veu estireganyosa enfilant rimes que no rimen, rimes que rimen (‘perrear’ amb ‘chingar’) i escenes pujades de to. Aquest artefacte segueix altres èxits anteriors com ‘El polvorrón’ i ‘Trínchame el pavo’, així que ja es veu venir el recopilatori que regalaràs al company a qui odies per l’amic invisible. Hi ha molt més en la grotesca cançó que ja han vist i escoltat desenes de milers de consumidors. Una coreografia espantosa, paraulotes, al·lusions sexuals de l’estil Benny Hill, una música que sembla plagiada a Quevedo i un missatge polític antifeminista que l’expresentadora de programes infantils com ‘Con mucha marcha’ i ‘Vivan los compis’ s’ha encarregat de desxifrar per als qui no se n’havien adonat. Que les dones s’han de depilar, que les feministes s’estan carregant la feminitat. Li ha faltat afegir que on hi ha pèl hi ha alegria, a aquesta figureta de plàstic del pessebre de ‘Malson abans de Nadal’, meitat Grinch, meitat Esteso i Pajares.
Culpem l’escalfament del planeta de la incansable producció de Leticia Sabater, la nostra plaga biestacional: una cançó de l’estiu i una altra d’hivern. Es fondran els pols i ella continuarà massacrant l’art. Una dona a prova de bombes veterana de ‘realities’ televisius com ‘La selva de los famosos’, ‘Esta cocina es un infierno’, ‘¡Mira quién baila!’,’Acorralados’, ‘Expedición Imposible’, ‘Supervivientes’ i ‘La casa fuerte’, que va guanyar aparellada amb la seva versió morena, Yola Berrocal, si no existís, l’haurien inventat els canals de televisió que necessiten carn de celebritat xavacana i sense complexos per a les seves graelles. Ella no en té: «Jo soc una artista d’entretenir, de divertir», assegura la que va començar a l’‘1, 2, 3’ i va ser Chica Hermida. Entretingut és el costum nadalenc de posar-se un jersei ‘hortera’ i veure ‘Que bonic que és viure’ amb un torró a la mà. El que fa ella és un empatx de mal gust, viral com una grip, però amb menys símptomes, per a qui prefereixi ‘que bonic que és beure’.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
