El temps passa (massa ràpid)

Es compliran deu anys de l’últim Nadal que hi érem tots. Tots els que havíem sigut fins aleshores, sense comptar amb els que encara havien d’arribar a aquest món. Els no imaginats. Les àvies feia 30 i 25 anys que eren viudes. D’ells, els avis, els records m’arriben només a través de les fotografies, era massa petita. Però sempre en vaig tenir consciència, ningú va ocupar el seu lloc malgrat sobreviure’ls, elles, tants anys. Així que les primeres morts em van arribar només fa deu anys. Poc abans d’aquell Nadal vaig fer 33 anys i recordo el moment en què vaig demanar que em fessin una foto amb les dues àvies. És l’última foto que tinc amb elles. Una a cada costat, jo al mig passant els braços sobre la seva esquena corbada. Sortim bé totes les tres. Jo soc jove, encara sense cap pèrdua al rostre, i elles llueixen tots els tràfecs de la vida amb elegància. Després va arribar el 2013 i la cosa se’n va anar a fer punyetes. 

¡Però ja farà deu anys! La percepció del pas de temps és una cosa que ens fa ballar el cap a la majoria. Fa vertigen la rapidesa amb què tot passa. Tot i quedar-nos quiets, el temps ens engoleix. Sembla que hi ha dies interminables, dies que passen lents, però els anys cauen ràpid. Ens passen coses que amb prou feines processem perquè ja estem amb un peu en el següent, un maldecap sobre l’altre, buscant presumptes moments de desconnexió que ens donen per a molt poc. Ens serveixen per descansar, però no per pensar qui volem ser d’ara endavant, si ens hem allunyat de nosaltres mateixos, si estem d’acord amb la nostra manera de viure. I així se’ns escolen els anys entre els dits.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

La sociòloga Marina Subirats ha vingut a Planta Baixa per parlar de l’envelliment de la població. I diu que els seus 79 anys no són els d’una persona vella, que s’ha de parlar de vellesa quan la salut comença a espatllar-se pels anys i les facultats empitjoren. Però que el número no et dona el carnet de vell. Li pregunto què és el millor de fer-se gran i respon que l’alleujament de deixar de pensar en el futur i en el que diran els altres. 

Descobreixo que aquest alleujament és l’elegància que veig als ulls de les meves àvies a l’última foto juntes fa deu anys. Guapes. Tant de bo ens adonéssim de tot això a temps, abans de ser vells.