Deliris d’immortalitat

El 3 de setembre a Tiananmen, mentre la televisió xinesa retransmetia una desfilada militar gegantina, un micròfon obert va trair Putin i Xi Jinping. Mel als llavis: qui no vol saber de què parlen aquests homenots quan es queden a soles? Doncs no discutien sobre hegemonies ni sobre enemics. Parlaven de poder viure fins als 150 anys, i que als 70 encara ets un nen. Dos emperadors del segle XXI, sempre amb cara de pòquer davant del món, conversant amb l’entusiasme d’uns clients de balneari.

El primer que em pregunto no és per què volen viure tants anys, sinó per a què. Amb les seves accions polítiques ja sembla que busquin una petjada que els faci recordables. Ara ja sabem que tenen converses d’ascensor amb deliris d’immortalitat.

És cridaner. Davant la càmera, es mostren antipàtics, marcials, gairebé invulnerables. Fora de guió, en canvi, són homenets que es resisteixen a la idea de morir. De cop, els estrategs implacables que juguen amb fronteres i guerres es revelen fràgils. El poder absolut no anul·la la por a la mort. Potser la contradiu: dos homes que han edificat el seu prestigi aplicant mà de ferro, la mateixa mà que firma sentències i ordres de guerra voldria retenir uns anys més de la (seva) vida.

Notícies relacionades

Sánchez eleva el xoc amb Israel pressionat pels socis

Madrid crida a consultes l’ambaixadora a Tel Aviv

I per si quedava algun dubte del to surrealista, preguntat després en roda de premsa sobre la conversa, Putin va assegurar que sí, que havien parlat d’això… i que, per exemple, el seu amic Berlusconi sempre havia estat molt interessat en la qüestió de l’allargament de la vida. Ja hi som tots! Els immortals de la geopolítica, parlant com col·legues de bar sobre com esquivar l’únic destí que els iguala amb la resta de mortals.

Al final, el micròfon obert –hauríem d’assegurar-nos que el responsable d’aquest error continua viu– no humanitza els personatges, sinó que en fa una caricatura perfecta: dos homes que poden ordenar guerres, empresonar dissidents i redibuixar fronteres, però que tremolen davant l’únic enemic que no poden bombardejar: la mort. Llàstima que aquesta consciència no els faci passar per la vida d’una manera més amorosa. Total, per acabar com qualsevol pacient resignat amb la bata d’hospital oberta per darrere, mentre esperen que algú –la ciència, la història, o qui sigui– els allargui la partida.