La missiva que Einstein hauria volgut no enviar

Hi ha cartes que neixen per unir, consolar o confessar alguna cosa que, dita en veu alta, es diluiria en l’aire. I hi ha cartes que un voldria no haver escrit mai. Perquè la paraula queda. La lletra escrita pesa. No hi ha cap tecla de "suprimir" que valgui. I la paraula també pot ser destructora. Em va cridar l’atenció quan Gmail va incorporar un botó per "desfer l’enviament" durant uns segons. Un respir mínim per evitar un correu enviat en calent. Però aquestes opcions no existeixen quan llences una carta a la bústia: un cop dins, viatja sense retorn. I quan les paraules surten del sobre, ja no són teves: pertanyen a qui les rep… i a tot el que desencadenen.

El 2 d’agost de 1939, Albert Einstein va signar una d’aquestes cartes. Mecanografiada, breu i amb una cortesia freda, començava així: "Senyor: Un treball recent d’E. Fermi i L. Szilárd, al qual he tingut accés, em porta a pensar que l’element urani podria convertir-se en una nova i important fonts d’energia en el futur immediat". Ni "Senyor President" ni fórmules solemnes. Només "Senyor", i directe al gra. En tot just dues pàgines, Einstein –seguint un esborrany de Leó Szilárd– advertia el president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt, que era possible provocar "una reacció nuclear en cadena dins d’una massa d’urani, mitjançant la qual es generarien enormes quantitats d’energia i nous elements semblants al radi". I afegia: "Aquest nou fenomen portaria també a la construcció de bombes extramadament potents […] que al fer-les explotar en un port provocarien una gran destrucció". La carta també detallava la geografia estratègica d’aquest nou mineral: "Als Estats Units hi ha molt pocs jaciments d’urani… la font més important es troba al Congo Belga". I proposava que la Casa Blanca designés una persona de confiança per "mantenir un permanent contacte entre l’Administració i el grup de físics que investiguen la reacció en cadena".

La raó de tanta urgència era l’amenaça que sospitava que representava Alemanya: "Tinc entès que Alemanya… ha aturat la venda d’urani procedent de les mines que ha confiscat a Txecoslovàquia". Einstein no va enviar la carta directament. Va ser redactada amb l’ajuda de Szilárd i del físic hongarès Eugene Wigner, i portada en mà al president per l’economista Alexander Sachs. Roosevelt la va llegir setmanes després i va crear un comitè de recerca que acabaria transformant-se en el Projecte Manhattan, el programa secret d’investigació i desenvolupament amb què els Estats Units –juntament amb el Regne Unit i el Canadà– van construir les primeres armes nuclears de la història.

El 1939, Einstein vivia retirat a Princeton, acabat de nacionalitzar nord-americà i allunyat del Berlín on havia nascut la seva fama. Jueu i pacifista, havia fugit del nazisme anys abans, i signar aquella carta era per a ell una manera d’advertir del perill que coneixia de primera mà. Creia que no fer res podia ser pitjor que actuar.

Primer pas

Notícies relacionades

Mor Cesc Queral, que es va fer popular a TV3 amb la Vicenteta

Calahan Skogman: "La nostàlgia acoloreix bona part de la meva vida"

Menys d’un mes després de la carta, Hitler va envair Polònia. I sis anys més tard, el 6 i el 9 d’agost de 1945, fa just vuitanta anys, dues bombes atòmiques van arrasar Hiroshima i Nagasaki, i van matar més de 200.000 persones. Einstein no va participar en la construcció d’aquestes armes, però la seva carta hauria contribuït a impulsar el primer pas polític. Ell mateix en va ser conscient. El 1947 va confessar: "Si hagués sabut que els alemanys no aconseguirien fabricar una bomba atòmica, no hauria fet res". I poc abans de morir, va qualificar la carta com "el gran error" de la seva vida. No es penedia de l’advertència científica, sinó d’haver obert la porta a una cursa armamentística que mai no ha deixat de créixer.

Les cartes no es poden desenviar. No caduquen. Poden passar dècades adormides en un arxiu i, de sobte, tornar per explicar-nos la seva història. Com aquesta, que va començar amb un asèptic "Senyor" i va acabar alterant el rumb del segle XX. Més que canviar el món, el va sacsejar. Potser per això, abans de firmar una carta –en paper o en pantalla– convé recordar que la lletra escrita pesa. I que, de vegades, el seu pes és insuportable.