Dickens contra l’espectacle de la forca

Charles Dickens ho sabia. No només va ser novel·lista –autor d’Oliver Twist, David Copperfield, Temps difícils, entre d’altres–, sinó també periodista, filantrop i reformador social. Va créixer en la pobresa, va treballar de petit en una fàbrica de betums mentre el seu pare era a la presó per deutes, i va convertir aquella experiència en una sensibilitat literària única: narrar la vida dels desfavorits amb la mateixa èpica que la dels reis. La seva fama en vida va ser immensa: cada novel·la seva es llegia com avui es veuen les sèries per entregues. I a l’Anglaterra victoriana, una societat marcada per enormes contrastos entre riquesa i misèria, Dickens no es limitava a entretenir: feia servir la ploma per denunciar injustícies, des del treball infantil fins a la brutalitat del sistema penitenciari..

El 13 de novembre de 1849 va posar aquella ploma al servei d’una causa molt concreta. Acabava de presenciar l’execució pública del matrimoni Manning a Londres i va decidir escriure una carta a The Times. No era un desfogament personal: era un gest públic.

Arrencava amb sobrietat:

"He estat testimoni de l’execució a Horsemonger Lane aquest matí… La meva intenció no és discutir la pena de mort en abstracte, sinó demanar un canvi legislatiu perquè aquestes execucions deixin de ser públiques".

El que havia vist li va resultar més espantós que la forca mateixa: la multitud. "Crec que cap home podria imaginar la maldat i la lleugeresa de la immensa multitud reunida aquest matí…" I aquí arriba la màxima expressió del seu neguit: "L’atrocitat del crim s’esvaïa davant el comportament dels espectadors".

Nens, adolescents, prostitutes, borratxos. Cançons obscenes, baralles, burles. Dickens descriu l’escena amb un realisme esfereïdor: "Quan el sol es va alçar, va il·luminar milers de rostres tan inexplicablement odiosos en el seu goig brutal […] i quan les dues criatures miserables que atreien aquesta visió van quedar tremolant a l’aire, ningú no mostrava ja més emoció ni pietat".

L’escriptor conclou amb una convicció rotunda: "Estic solemnement convençut que res, en un espai de temps equivalent, no pot causar tant de mal moral com una execució pública". I demanava al seu govern que actués, que acabés amb aquell espectacle tan degradant.

La carta va ser una petita aportació. Dues dècades després, el 1868, el Parlament britànic va aprovar una llei que traslladava les execucions a l’interior de les presons. Dickens no va ser l’únic a reclamar-ho, però la seva denúncia va contribuir a fixar la idea que la justícia no podia ser un espectacle popular. Dickens hauria pogut escriure l’escena en una novel·la, adornar-la de metàfores, amagar-la rere personatges ficticis. Però va triar el gènere directe: la carta pública.

Indiferència

Notícies relacionades

Sánchez garanteix una reunió amb Puigdemont tot i que Junts tombi els Pressupostos

Sánchez reconeix haver rebut pagaments en efectiu del PSOE en «alguna ocasió» i nega finançament il·legal

I potser aquí hi ha la lliçó que ressona avui. Al segle XIX la barbàrie es vivia com a espectacle; ara correm el risc de viure-la amb indiferència. Aleshores milers de persones celebraven una execució al carrer; avui milers de persones passen la pàgina del diari o llisquen la pantalla sense aturar-se en les imatges d’altres morts, d’altres violències. També contra això serveix una carta pública: per recordar-nos que mirar cap a una altra banda és una altra manera de participar en la injustícia.

Aquest estiu, quan repassem cartes que van marcar destins –des d’Amelia Earhart fins a Einstein–, la de Dickens ens recorda que escriure pot constituir també un acte polític. Que hi ha paraules que no busquen intimitat, sinó plaça pública. I que, de vegades, una carta pot fer el que no aconsegueixen els discursos: que una societat sencera es miri al mirall i no s’hi reconegui.