Messi i l’ocellet manaire anomenat Déu

Però comencem pel final. Els finals feliços tenen una mala fama injustificada. Tenint en compte que la vida ofereix sempre un mal tancament (tots ens morirem i el nostre únic consol és que no serem els únics), desafiar el desenllaç tràgic en tota mena de ficcions és el més complicat: els bons finals feliços són, en realitat, no només els més necessaris, sinó també els menys previsibles.

Ho són, perquè amb l’objectiu que un final feliç no desperti suspicàcies, ni comentaris de «au va», el relat ha d’haver sigut abans bo de manera endimoniada: només les històries més potents, amb personatges treballadíssims i girs inesperats, resisteixen un ‘happy end’ satisfactori.

Per exemple, la història d’un tipus que va buscar fortuna a la nostra ciutat fa més de dues dècades després de firmar un tovalló i de programar un tractament per al creixement. Un que hagués d’aconseguir totes i cada una de les seves gestes a l’ombra d’una espècie de déu. Que fracassés en una final de la Copa del Món i que arribés gairebé avi a l’últim ball. Que comencés perdent el primer partit, per dosificar el seu talent amb una saviesa madura com la seva barba i una economia de recursos de Marie Kondo. Amb un futbol molt semblant a la seva retòrica lacònica. Que patís diverses finals dins de la final.

El protagonista seria un superheroi argentí que, a diferència de la resta del seu país, on fins i tot els taxistes citen Borges, parlés poc. A més, s’imposaria al millor brivall, un atleta francès que és l’equivalent de mutar una Tortuga Ninja i una criatura d’Avatar (un que, a més, fes a l’heroi una mica de ‘bullying’ al seu club). Per a això, hauria de comportar-se com els seus volien: la imatge de Messi deixant anar insults o arengant la grada em recordava aquells urbanites (dels que no sabríem anomenar un ocell ni amb un Shazam avícola) que anem de vacances al poble de la nostra família i tornem més patriòtics del llogarret que ningú, especialment a la Festa. Que, per potenciar la dimensió eròtica del triomf, aixequés la copa en el pitjor escenari i vestit amb un picardies transparent que riu-te de totes les muses del ‘destape’.

Quan va acabar el partit, vaig recordar una crònica d’un concert de Louis Armstrong que va escriure l’argentí Julio Cortázar: «Parece que el pajarito mandón –més conegut com a Déu– sopló en el flanco del primer hombre para animarlo y darle espíritu. Si en vez del pajarito hubiera estado ahí Louis para soplar, el hombre habría salido mucho mejor». Només és necessari canviar Louis per Leo per entendre aquesta dimensió religiosa (i, per tant, irracional) que té el futbol, que ens permet ser nens fins a l’últim minut, la pròrroga, fins als penals de la vida.

Notícies relacionades

Messi descansa en pau

Illa, malgrat Sánchez

Hem estimat Messi malgrat el seu hermetisme. Hem presenciat com millorava el seu futbol i la seva dicció any rere any. Hem patit quan, depressiu, deambulava pel camp amb la vista a terra, com buscant una moneda de coure de cinc cèntims. Hem celebrat els seus eslàloms. El coneixem des de petitó. La meitat de la meva vida.

Per això, també ens va agradar allò: després de prometre que parlaria quan guanyés la Champions, va tornar amb la copa, es va col·locar al centre del camp on s’estava celebrant el títol, li van passar el micròfon i va dir: «La veritat, no tinc res a dir». És clar, perquè Messi parla al camp i ens deixa parlar a nosaltres. Fa 24 hores que jo ho faig amb accent argentí.