Gàrgoles | Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Qui diu arbres, diu Messi
Hauria sigut molt cínic, molt cruel, que l’Iran hagués assassinat Nasr-Azadani durant la Copa del Món. Ara tenen lliure el camí de la ignomínia
Abans de la final del Mundial, el gerent cultural i filòsof Xavier Fina va imaginar en un tuit una escena que hauria estat gloriosa. Una conferència de premsa conjunta de Messi i Mbappé en la qual s'anunciava que no jugarien el partit fins que el règim dels aiatol·làs de l’Iran no alliberés el jugador Amir Nasr-Azadani, condemnat a mort per «enemistar-se amb Déu». Acabava gairebé amb una súplica: «Pel futbol decent». També hi van dir la seva futbolistes com Bartra, per exemple, que va afirmar que no podíem fer com si miréssim a un altre costat, oblidant un acte tan cruel. I el sindicat de futbolistes professionals i algunes organitzacions humanitàries. I fins i tot un tiktoker argentí, Rodrigo Rumi, que, sense amagar la devoció per la selecció, reclamava gestos solidaris. Com era de suposar, no n’hi va haver. Cap. Ni tan sols una protesta simbòlica, menor, unes declaracions d’algú, encara que fos el responsable de col·locar bé les samarretes al vestuari. I, per descomptat, aquesta FIFA insensible i corrupta tampoc. Hauria sigut molt cínic, molt cruel, que l’Iran hagués assassinat Nasr-Azadani durant la Copa del Món o unes hores abans del partit més important. O hauria estat un error de càlcul, perquè en aquell moment sí que potser s'haurien somogut alguns ciments. Ara tenen lliure el camí per a la ignomínia. Podran penjar tranquil·lament el futbolista, com ja han fet amb uns quants activistes més, en aquesta orgia de repressió que vivim.
Entretots
Algú podria dir: «Bé, sí, ell és un esportista, però també hi ha més de vint ciutadans que no ho són i que també viuen la imminent amenaça de la forca; i els que ja han estat executats». És cert. Però és que parlem de símbols, exemples que poden fer visible una lluita contra la intolerància i el terror. Queden pocs futbolistes com Sócrates («de lluminositat democràtica», com va escriure Galeano), que es va enfrontar a la dictadura brasilera, o com Breitner, l’alemany que va renunciar al Mundial dels militars argentins i va dir: «Els esportistes, tot i que tinguin l’esport com a principal preocupació, no han de ser eunucs polítics».
L'onada majestuosa de la final, l’esclat del futbol, l’emoció i l’eufòria, ha passat per damunt del fràgil vaixell de la decència. Ho escrivia Brecht: «¡Certament, vic en uns temps molt foscos ¡Quina mena de temps, en els quals parlar d'arbres és gairebé un crim perquè implica silenci sobre tants delictes!». I qui diu arbres, diu Messi.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
