Messi a Qatar: el que vols i el que necessites

Diumenge, Leo Messi protagonitzarà el final d’una de les dues grans històries èpiques del Mundial de Qatar. A diferència de l’altra gran història de la competició (la del Marroc), la de Messi encara no està escrita. Com tota èpica, pot acabar només de dues maneres: en glòria o en tragèdia. Serà així de manera literal per a milions d’argentins, i també per al mateix protagonista, que ha acabat convençut com la resta del món que la seva empremta en la història depèn de si guanya o no la copa de campió del món. Messi jugarà contra onze francesos i contra un fantasma. 

L’heroi

La història de Messi atrapa no només perquè en la societat de l’espectacle hem convertit l’esport (sobre tot el futbol) en el terreny on elaborem les cançons de gesta d’avui, on es dirimeix la glòria, la tragèdia, l’èpica, els mites i les llegendes. Atrapa perquè, a més, la història del que va ser el 10 del Barça (¡ai!) i avui és el 30 del PSG aplega gairebé totes les etapes del viatge de l’heroi: va sortir del seu món (Argentina) cap a l’aventura (Barcelona), es va trobar amb mentors i ajudants (Guardiola, Luis Suárez, Neymar, el Kun...), va creuar tots els llindars possibles (menys un, el més important, el Mundial), va superar proves, va fer aliats i enemics, va estar a punt de morir, i ara s’enfronta a la gran prova final. Si fracassa, tragèdia. Si venç, recompensa, el camí de tornada a casa entronitzat i la seva resurrecció com un heroi –l’heroi– indiscutible de l’Argentina i del futbol mundial. Lloança a l’heroi, que abandonarà l’escenari perquè l’ocupin els poetes que la cantaran per tota l’eternitat. Si falla, la tragèdia també serà recordada, no hi ha el menor dubte. ¿Com cantaran la nostra història?, es preguntava Samsagaz Gamyi en el més fosc del seu camí de Mordor a ‘El senyor dels anells’. Imagino Messi les hores prèvies al partit fent-se la mateixa pregunta. 

Notícies relacionades

L’última batalla

Camina, Leo, camina

Per als agnòstics del futbol, és incomprensible la passió i la devoció que desperta aquest esport. Ells mai carregarien al seu cavall un abonament per veure la temporada vinent de la Champions ni la segona samarreta del seu equip favorit en la temporada 07/08. Ells, com denuncia en el seu últim llibre Enrique Ballester, són els que critiquen tanta passió destil·lada als nens que ploren quan el seu equip perd, el futbol no et dona menjar, els amonesten. No, el futbol el que dona és èpica, i des de l’‘Odissea’ sabem que menjar, dormir i reproduir-se ho fan molts mamífers, però fabular, crear, narrar, només ho fem els éssers humans, des de les pintures rupestres fins a les cançons de gesta, des dels llibres de cavalleria fins a la mà de Déu, el barlet còsmic i l’«Urruti, t’estimo». 

Cor negre

És veritat, no serveix de res negar-ho: al cavall hi has de carregar menjar i abric, una brúixola, un rifle, un mapa. L’èpica del futbol amaga un cor negre i rosegat pels diners i el cinisme, capaç de crear un Mundial de cartró pedra i de mantenir-se impassible, sense moure ni tan sols una cella, al fet que a l’Iran condemnin a mort futbolistes per haver-se manifestat per la dona, la vida i la llibertat. Ho sabem, però ¿i què? Al cavall també hi has de portar una brúixola moral, que serveix per saber diferenciar entre la vida real i l’èpica, entre la prosa diària que mai rima i que s’escriu de manera caòtica sense paràgrafs ni signes de puntuació i les històries que són les que ens fan humans. El Sapiens és un ésser que abans que res explica i escolta històries. Per això, milions de persones estaran pendents diumenge de si Messi, a cavall o caminant per la gespa, és capaç de llançar l’anell al foc etern de la Mont del Destí.