Article d’Emma Riverola Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Pedro Sánchez davant l’abisme
El seu suïcidi polític no sembla estar pròxim. I, veient com està actuant l’oposició, avui és més pròxima la reedició del govern de progrés que la rendició
Pedro Sánchez serra les dents, es col·loca ulleres per mirar només l’objectiu i converteix la seva afició pel risc en una definició exacta de la seva manera de governar. La reforma del delicte de malversació el col·loca davant l’abisme. Però el seu suïcidi polític no sembla estar pròxim. I, veient com està actuant l’oposició, avui és més pròxima la reedició del govern de progrés que la rendició.
Malgrat totes les penes, que són algunes. Perquè ni les reformes legals d’alt calat mereixen ser tractades amb urgència ni hi pot haver ombra de tebiesa davant la corrupció. Com a ciutadana, m’indigna que em robin, m’importa poc si els diners van a la butxaca del lladre o a pagar les seves creences. Si un dia Vox estigués en el govern i actués per prohibir el català, espero que fos condemnat per aquesta acció anticonstitucional, i per cada euro malgastat en aquest propòsit il·lícit.
Pedro Sánchez assumeix els riscos, adornarà la reforma per fer-la menjable als seus i la ciutadania girarà full apressada per altres urgències. El procés ja no està en la ment de la majoria. No ho està a Catalunya, on s’escampa l’actitud de mirar a qualsevol costat menys al passat (no sigui que aparegui la vergonya). I tampoc a la resta d’Espanya. Bàsicament, perquè ni la dreta catalana ni l’espanyola són en el poder, retroalimentant-se a base de desqualificacions, de desafiaments i de tensar la convivència d’aquestes pàtries que tant diuen estimar.
Entretots
El PP s’ha instal·lat a l’escenari de la sobreactuació. Aquest que habiten permanentment Vox i, tot i que ja a ningú li importa gaire, Cs. Ja se sap, tant avisa el pastor que ve el llop (¡cop d’estat!, ¡govern il·legítim!) que el poble no aixeca ni la vista. Sobretot, quan està fent comptes i mirant d’arribar a final de mes. La tàctica de la inflamació de Feijóo tan sols el desdibuixa. A la fi, una única dreta cridanera i insolent.
D’altra banda, Yolanda Díaz esquiva els riscos. Fuig del focus de la reforma del delicte de malversació i continua apuntalant la seva imatge social, especialment com a defensora dels drets laborals. Si aconsegueix que Unides Podem aporti el seu múscul a Sumar (i que algunes de les seves ments preclares abandonin el parvulari), aconseguirà mobilitzar els votants a l’esquerra del PSOE (i potser més d’un socialista). Sánchez i Díaz semblen tenir molt clar que es necessiten, esquiven la confrontació innecessària i s’endinsen en una imatge de serenitat i serietat. Tot i que no sempre la seva obra de govern atengui aquesta fórmula.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
