Sala d’espera

Vaig arribar a la sala d’espera d’Urgències vestit amb un xandall vell, és a dir, el que tinc, ple de boletes, i amb un peu calçat i un altre a l’aire perquè no m’entrava a la vamba. I en cadira de rodes. Vaig mirar l’hora quan el zelador em va dir «espera que et cridin» i se’n va anar: les dotze i tres minuts. Bona hora, vaig pensar. Després vaig fer un cop d’ull a la resta de pacients i vaig preferir, sincerament, centrar-me en el que em passava a mi, que, per comparació, gairebé es tornava apassionant. 

A la falda hi tenia una petita motxilla de tela Oxford, amb cordes, a la qual m’havia donat temps de posar, abans de l’arribada de l’ambulància, una novel·la de Russell Banks a mig llegir i un llibre de poesia de Fabio Morábito, també ja lleugerament començat. 

Per descomptat, allà dins també hi anava la llibreta vermella sense la qual, des de fa sis mesos, mai surto de casa. Portava el telèfon, amb un 57% de bateria, nou castanyes rostides, per si venien mal dades, i la cartera, que, quan es complís la segona hora d’espera, descobriria, que estava buida.

Més enllà que no sabia si tindria un peu trencat, i de comptar almenys 15 persones que anaven davant meu –després aniria descobrint que algunes de les que van arribar més tard també estaven davant meu–, la situació em va semblar excel·lent. Durant una estona vaig creure que ho tenia tot en aquesta vida: llibres, queviures, una via de comunicació amb l’exterior a través del telèfon, i una altra amb l’interior gràcies a la llibreta. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però el temps va començar a passar. En algun moment els segons es van tornar pedres. A les dues del migdia ja m’havia menjat les nou castanyes, i seguia tenint gana. A dos quarts de quatre havia acabat la novel·la. Tenia set, però com que no tenia ni un duro aguantava, consolant-me que em quedava encara la sortida de l’aixeta del vàter. A les cinc em vaig quedar sense poemes. Més o menys a aquella hora vaig deixar de somiar amb els sandvitxos de les màquines de ‘vending’: vaig perdre la gana com es perden els records o la il·lusió de viure. Apagava i engegava el telèfon cada 30 minuts, perquè, de sobte, em vaig adonar que només em quedava un 5% de bateria. Per descomptat, sempre hi havia pacients davant meu. 

Em vaig aferrar als poemes ja llegits. No sé ni quantes vegades vaig llegir el de la pàgina 28, que començava així: «‘Los mapas se hacen / al amanecer del domingo, / cuando la población / está dormida y son más claros / los relieves de la patria. / Los geógrafos se apuran, / desechan una curva, / corrigen una costa, / ponen al día la patria / que se modificó debido al mar, / al viento y a los deslaves. / Saben que un árbol caído, / un incendio doméstico, / o un cambio de pronunciación / en los suburbios repercuten en el dibujo de la patria». Cada vegada em semblava més fascinant, per aquesta manera com el poeta parla dels inevitables i continus canvis, i de com un país s’escapa sempre del sentir de tots i mai s’està quiet, caducant l’endemà de la posada al dia. Fins i tot jo, després de sis hores i quart, vaig abandonar la sala d’espera per la de radiologia.