Un ‘compromesso storico’ ineludible

Diàleg i negociació que podrà fer camí en els pròxims anys si a Madrid es manté l’actual correlació de forces i a Barcelona l’independentisme pragmàtic continua apostant per la recerca de grans majories transversals favorables a un referèndum pactat. Passos que requeriran temps i capacitat d’entesa per avançar en la democratització d’aparells estatals que permetin prosseguir en la ‘desjudicialització’ i posar oli als engranatges de la taula de diàleg, a fi que en la propera legislatura, una vegada que el socialisme ja no pugui retardar més posar sobre la taula la seva proposta alternativa, puguin encarar-se fórmules concretes relacionades amb la resolució política.

lAltrament, la necessària aprovació dels Pressupostos espanyols i catalans amb els vots conjunts d’ERC i el PSOE/PSC posa en valor el recorregut fet fins ara pels uns i els altres. Una fase plena de dificultats que hauria d’esperonar els dirigents polítics socialistes espanyols a assumir el profund arrelament, a Catalunya, del dret a decidir; i, els independentistes, a desterrar rancúnies i frustracions provocades per la repressió. Al capdavall, el socialisme continua patint el setge de les dretes espanyoles, atribuint al seu Govern la condició d’il·legítim per haver pactat amb l’independentisme català i basc, per haver transitat des de la voluntat d’entesa frustrada de Pedro Sánchez amb Albert Rivera fins a l’escenari actual de derogació de la sedició i per haver reconegut davant la comunitat internacional l’existència d’un conflicte polític entre Espanya i Catalunya, fins aleshores negat i circumscrit a l’afirmació que tan sols era present una profunda desavinença entre catalans. En paral·lel, el republicanisme continua patint la falta d’acompanyament de Junts i de la CUP, organitzacions segrestades per la incapacitat d’assumir que, de la mateixa manera que és inviable una Espanya que pretengui retenir Catalunya per la força, la independència no és possible contra els catalans que no són independentistes.

En definitiva, si una hipotètica resolució democràtica del conflicte està directament relacionada amb la permanència de les esquerres en el Govern de Madrid i amb la capacitat de l’independentisme per condicionar-lo, no té cap sentit que a Catalunya ERC i el PSC no entomin el repte de fer compatible la ineludible competitivitat amb la col·laboració. Repte gegantí, certament, bo i atenent el fet que les dues forces pretenen l’hegemonia. Cometrien, en canvi, una gran irresponsabilitat si els uns s’acovardissin per por de perdre suports independentistes i els altres optessin per no pressionar els seus companys espanyols de partit a intensificar una ‘desjudicialització’ encara insuficient i pel regat curt de l’anar tirant, amb la revalidació de pactes oportunistes amb Junts per Catalunya com els fins ara portats a terme a la Diputació de Barcelona i als Consells Comarcals.

Construir una solució democràtica i progressista del conflicte obliga ERC i el PSC a desempallegar-se de prejudicis i posar a l’abast de la ciutadania catalana un debat viu i participat sobre com catalans independentistes i no independentistes construïm solucions que interpel·lin una gran majoria de ciutadans a ratificar-les.

Notícies relacionades

Les propostes de PSC i Junts amenacen de dilatar l’aprovació dels pressupostos

Plorar de pena

Perquè haver d’esperar el retorn del PP, acompanyat de Vox, al Govern espanyol per contemplar un inevitable acostament entre republicans i socialistes provoca el desassossec d’una nova oportunitat perduda. Sobretot, si es té present el fet que la centralitat política de les classes populars catalanes passa, avui dia, per Pere Aragonès i Salvador Illa.

Sobre ells, doncs, recau la responsabilitat d'encetar temps de compromisos profunds, històrics.