Friccions entre aliats occidentals en la guerra d’Ucraïna

Respecte a Rússia, malgrat els seriosos revessos soferts fins ara, res indica que les protestes d’una societat civil aixafada durant anys desviïn Vladímir Putin del seu objectiu. En tot cas, si arriben a influir una mica en el seu desig d’apoderar-se d’Ucraïna (o, almenys, de les seves regions orientals per assegurar el control de Crimea), seria per endurir encara més la seva campanya militar amb intenció d’escurçar la durada de la guerra abans que els costos siguin insuportables per a una economia ja en crisi. Tampoc s’esperen gaires canvis entre els que s’alineen amb Moscou, sigui Bielorússia –que es resisteix a entrar directament a la batalla junt amb les tropes russes–, la Xina –que manté una ambigüitat calculada entre la no aplicació de sancions i el no subministrament d’armes, mentre augmenta les seves compres d’hidrocarburs russos–, l’Iran –que subministra drons suïcides– o la resta de la quarantena de països que recolzen tímidament Rússia, mancats de pes per permetre-li capgirar la situació tot i que ho pretenguessin.

Notícies relacionades

Borrell xifra en 8.000 milions l’ajuda militar de la UE a Ucraïna

Avís sobre els nous plans de Putin

A Ucraïna, per la seva banda, no hi ha dubte que, malgrat l’innegable patiment humà i la destrucció física de les seves ciutats, la moral ciutadana i militar es manté molt alta. No és previsible, per tant, que les diferències d’opinió que hi pugui haver en el seu si modifiquin significativament el rumb adoptat des del febrer, centrat molt més en la victòria (expulsió de l’Exèrcit rus de tot el país) que en la pau (sinònim de fragmentació d’Ucraïna). On sí que es poden produir canvis substancials és al grup de països que fins avui donen suport econòmicament i militarment a Kíiv i, atès que sense aquest suport Ucraïna no hauria arribat a resistir com ho ha fet en aquests últims nou mesos, és aquí on es juga bona part del futur d’Ucraïna.

Tot i que en termes percentuals són els països bàltics i Polònia els que apareixen al capdavant, són els Estats Units i el Regne Unit els que lideren, tant en termes polítics com pecuniaris, la llista de principals aliats de la causa ucraïnesa. El pas del temps està fent cada vegada més visible que darrere de l’aparent unitat d’acció hi ha una creixent fricció entre els EUA i la Unió Europea sobre l’actitud que cal mantenir amb Kíiv i sobre les decisions preses als dos costats de l’Atlàntic. Al primer pla, augmenten les pressions d’alguns governs sobre Volodímir Zelenski perquè s’obri immediatament a una negociació amb Putin, mentre que d’altres (més sensibles a l’amenaça russa) consideren que cal continuar donant-li suport en el seu intent de derrotar Rússia o, almenys, degradar la seva capacitat militar perquè li resulti impossible aventurar-se contra algun d’ells. Al segon, creixen les declaracions governamentals de països com França i Alemanya, acompanyades de les fetes en el mateix to per Josep Borrell, que identifiquen Washington com un actor que està aprofitant les circumstàncies per fer negoci a costa dels seus aliats europeus, tant al terreny energètic com a l’armamentístic, sense voler entendre que són els Vint-i-set els principals perjudicats de la guerra i les sancions imposades a Rússia. I d’això no en pot sorgir res bo.