Luis Enrique: la força d’un caràcter

És coneguda la constant fluctuació de sensacions, fins i tot de sentiments, que marquen el comportament de l’afició. De qualsevol afició. De la por a l’esperança passant pel lament, l’èxtasi, la resignació i l’eufòria. Itineraris de l’esperit que es poden recórrer perfectament en sentit contrari. I això és el que fa gran i imprevisible aquest esport. El més atractiu per ser practicat i seguit per totes les generacions, convertit en un autèntic fenomen social global i derivat en indústria professional. N’hi ha prou amb consultar les estadístiques publicades per enlluernar-se amb els milers de milions que mou anualment i que expliquen també el risc i la constatació de la perversió que porta. Ho saben bé la FIFA i Qatar.

Totes les múltiples i tardanes crítiques que ha provocat aquest Mundial aniran quedant aparcades progressivament mentre la pilota vagi rodant. I tot i que sigui durant el temps reglamentari, la seducció del joc s’imposarà a la indignació social d’una competició que voldria no barrejar-se amb la política com si les evidències i els fets revelats no demostressin que ja ho ha fet. Que van ser les influències polítiques amb les corresponents compensacions econòmiques les que van inclinar una balança que ja estava descaradament desequilibrada.

Una cosa semblant va passar dimecres entre nosaltres amb la contundent victòria de la selecció espanyola contra Costa Rica. Un festival amb segell blaugrana que va portar a cancel·lar els dubtes raonables previs i llançar-se a exclamar meravelles a tort i a dret. Però diumenge, precisament, el mateix equip tornarà a saltar al terreny de joc per jugar contra Alemanya que, per molt que cedís de manera sorprenent davant el Japó, no deixa de ser un rival superior al golejat com, sobre el paper, l’Argentina ho és a l’Aràbia Saudita que la va derrotar. 

Notícies relacionades

L’emotiu record de Luis Enrique a la seva filla Xana des de Qatar

El Twitch de Luis Enrique

Luis Enrique Martínez García (Gijón, 8 de maig de 1970) ho sap. Per això, després de l’aplaudit debut del seu equip i la felicitació de Felip VI que va qualificar el partit de passada, va recordar que l’elogi debilita. I l’asturià, que durant la seva llarga trajectòria ha hagut de combatre tant o més contra la crítica aspra i desagradable que caure en la temptació de sucumbir a l’aplaudiment agraït i encegador, continuarà amb l’estil de joc que defineix la seva personalitat contundent i que ara intenta endolcir com a ‘streamer’.

Considerat un dels millors futbolistes del segle XX, el també aficionat al ciclisme sap que no pot deixar de pedalar mentre continuï en actiu. No haver-ho fet mai des del seu debut, pels volts de 1987, li ha reportat grans satisfaccions professionals que s’ha vist obligat a compaginar amb profundes tristeses personals. Aquelles que trenquen el cor i esquincen l’ànima. I que només la força de voluntat i la constància ajuden a esquivar. En públic.