El temps i l’espera

El món, pendent d’una xemeneia. Aquesta és la imatge de la setmana que descriu la gran paradoxa del nostre temps. Contra la immediatesa vibrant i esgotadora d’una societat de consum insaciable, hi ha la senzillesa d’un mecanisme ancestral que, quan evacua fum blanc, indica als catòlics que ja tenen Papa. O que els demana paciència si la fumata, en canvi, és negra.

Davant el ritme trepidant d’una de les ciutats més turístiques del món, la placidesa d’un recinte que acull al seu interior una de les joies pictòriques més importants del renaixement. Hi ha qui manté que, més que l’Esperit Sant, és el Judici Final de Miquel Àngel el que realment inspira els purpurats, després de convertir en banda sonora gregoriana el colpidor Veni Creator.

Aquest antagonisme s’exhibeix a la ciutat de Roma, a poca distància del Vaticà. En les fresques nits d’aquesta setmana, la popular Fontana di Trevi ha quedat redefinida per art del làser en una promoció del Master 1000 de tennis al projectar-hi un videomapatge que acoloreix i altera el celebrat monument barroc. Al davant, centenars de braços estesos amb el mòbil en alt impedeixen la visibilitat dels mateixos entusiastes que, més que disfrutar-lo, es limiten a observar-lo a través de la pantalla. ¡Quin crim!, se sent que lamenta una visitant exigent. ¡Que interessant!, replica un altre de més permeable. A mitja hora de distància a peu no només han prohibit els telefonini, sinó que han desconnectat els repetidors perquè ningú pugui alterar l’obligatòria concentració.

Així és el nostre temps de discordances i contradiccions que han quedat exposades en un doble front. Les dues pantalles que transmetien simultàniament dos mons, dos mecanismes, dos procediments, dues sensibilitats, dos ritus. Un tenia l’espiritualitat requerida davant un conclave que decidia el lideratge del poder terrenal de l’Església catòlica. Un altre exhibia alhora, i en seu parlamentària, l’exigència i la impotència sobre els fets que han convertit els últims dilluns d’aquest país en dies negres. I si hi ha hagut un polític que els ha viscut intensament per encarnar en la seva persona aquesta dualitat ha sigut el ministre Óscar Puente Santiago (Valladolid, 15 de novembre de 1968).

Notícies relacionades

Eurovisió: ¿I si arriba a guanyar Israel?

Melody: «Em quedo amb l’amor de tots els països, tot i que de vegades prevalguin altres coses»

Enginy dialèctic

Polític de gallet digital fàcil, el titular de Transports i Mobilitat Sostenible viu permanentment entre la rèplica ràpida de les seves discussions i la demanda de temps i prudència per a les conclusions i projectes que l’incumbeixen. L’home i el càrrec es confonen en un enginy dialèctic tan àgil com intensa és la seva capacitat de reprovació als que el matisen o planten cara. Per això, en més d’una ocasió, la força dels fets l’ha obligat a matisar, rebaixar o contradir expectatives creades per ell mateix. I així és com el ministre Puente pot passar de ser la millor font d’informació per als usuaris de la recuperació de trajectes afectats a qui els crea neguit, advertint-los que no és possible ni raonable garantir la seguretat plena de la xarxa després d’haver elevat a categoria de sabotatge un presumpte robatori de coure a la província de Toledo, com si no acumulés quantitat de precedents en altres latituds. Un sincretisme ben curiós del titular d’una cartera en què, en unes condicions normals, cap de les seves competències li permet emprendre res d’avui per demà.