Ànima, cor i habilitat

El treball neix amb la persona. Ho cantava Raphael ara fa sis dècades. I continuava entonant el que ha marcat el seu destí: "Grabado sobre la piel, ya siempre le acompaña como el amigo más fiel". Feliçment recuperat i complint dilluns 82 anys, el cantant de Linares acaba d’anunciar la seva tornada als escenaris.

Del treball vist com a condemna o com a salvació es debat des que va passar a obligació abans de ser considerat virtut avui qüestionada. La lluita per la seva dignitat es commemora cada primer de maig, la data internacional convertida en la festa laica més celebrada del món. En canvi, la satisfacció per tanta dedicació i temps destinats és mínima. A Espanya, amb prou feines supera el 28%. Al desgrat seu o potser per això, és innegable que s’han invertit les prioritats i hem passat majoritàriament de viure per treballar a treballar per viure. Qualsevol de vostès ho sap i es felicita per això. Cosa diferent és que, acceptada la teoria, un sigui capaç d’aplicar-se-la fins i tot sabent com Joan Manuel Serrat que, si és veritat que el treball dignifica, "per què la gent s’avorreix tant".

La setmana que es tanca amb un llarg pont va començar amb una immensa apagada. I si aquests últims dies es viuen com una sana compensació, aquelles estranyes hores van provocar intensa inquietud. El que va passar es va sabent, per què va passar es continua investigant. No obstant, algunes hipòtesis ja apunten a un problema estructural en el disseny de la xarxa per integrar les energies renovables de forma segura, perquè convisquin amb les tradicionals. O sigui, alguna cosa no s’hauria calculat adequadament i ha acabat qüestionant la tan esbombada robustesa del sistema. Sigui el que hagi sigut ho sabrem. Per la tècnica, la política, la justícia o tot alhora.

Aquest inesperat zero energètic sense precedents va alterar l’agenda del Govern central, que va aparcar, de nou, una de les seves decisions més polèmiques i d’incert futur: la reducció de la jornada laboral. I d’aquesta manera va ser com la ministra Yolanda Díaz, que tenia esperances de capitalitzar el seu èxit en les manifestacions de dos dies després, es va quedar amb allò que hauria pogut ser i no va ser. Però serà dimarts que ve. Ho assegura José María Álvarez Suárez (Belmonte de Miranda, Astúries, 20 de març de 1956).

Notícies relacionades

‘People have the power’

BCN renovarà escenaris per a grans cites musicals

Perspicàcia

L’actual secretari general de la UGT és un sindicalista de profunda convicció i llarga trajectòria. Amb mig segle de militància a la seva esquena i poc menys de càrrec representatiu, l’orgànic Pepe ha actualitzat profundament el més històric dels agents socials espanyols. Tant internament com en la divulgació dels seus reptes, plantejaments i idees, que sol reflectir en les diverses plataformes digitals amb què ha substituït el megàfon. Home dialogant i més propens a l’acord que a l’enfrontament, Álvarez ha distanciat oficialment el sindicat del partit socialista, malgrat la seva històrica proximitat ideològica pel comú denominador del seu fundador. El seu afany per ampliar la base de manera transversal li ha provocat crítiques ferotges, en especial per coquetejar amb l’independentisme primer i visitar Carles Puigdemont, després. Però vet aquí que, al final, serà el fugit qui decideixi si el Congrés dona llum verda a poder treballar menys per viure més. En perspicàcia, a Pepe Álvarez pocs el guanyen.