El dret a debatre

Una reflexió prèvia: en un Estat de dret, les sentències ni s’aplaudeixen ni s’incompleixen; simplement s’acaten i, en cas de discrepància, es recorren. Aquesta consideració regeix per a la resolució que ha adoptat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) en el cas que afectava l’expresident del Parlament i actual conseller d’Empresa, Roger Torrent, i tres dels seus excompanys de la Mesa de la Cambra catalana a qui s’acusava de desobediència per haver tramitat l’octubre del 2019 dues resolucions en les quals es reivindicava el dret d’autodeterminació i es reprovava el Rei.

La decisió exculpatòria, ratificada per dos magistrats i amb un vot particular, es fonamenta tècnicament en l’absència d’un mandat «clar i específic» de les providències del Tribunal Constitucional (TC) que els advertien que podien vulnerar el seu mandat, i en la seva falta d’intenció de desobeir. La interpretació majoritària del TSJC s’inclina per considerar que allò que realment estava prohibint el TC era «continuar amb el procés polític d’independència», que va culminar en l’1-O, però no parlar de l’autodeterminació com a «mera proclama política», en sintonia amb la mateixa doctrina del TC.

La resolució incorpora també la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans sobre la primacia de la llibertat d’expressió, sobretot en qüestions d’«interès públic» com la independència de Catalunya i la monarquia. La sentència, a més, puntualitza que «és important posar de manifest» que les actuacions de la Mesa del Parlament, dirigida per Torrent, que situa en el pla deliberatiu, són «absolutament diferents» de les que al seu dia va adoptar la Mesa presidida per Carme Forcadell. Més enllà de tecnicismes jurídics, la resolució absolutòria del TSJC ha optat per una interpretació «no estrictament literal o formal» de la providència del TC, en sintonia amb les seves reiterades sentències sobre el procés independentista.

El TC, al seu dia, va fer dues reflexions en el pla formal i en el constitucional. En la primera, constatava que «els poders públics i molt especialment els poders territorials [...] són els qui estan cridats a resoldre mitjançant el diàleg i la cooperació els problemes». En la segona, recordava que «la primacia de la Constitució no s’ha de confondre amb una exigència d’adhesió positiva a la norma fonamental, perquè en el nostre ordenament constitucional no té cabuda un model de democràcia militant, és a dir, «un model en el qual s’imposi no ja el respecte, sinó l’adhesió positiva a l’ordenament i, en primer lloc, a la Constitució».

Des d’aquesta òptica, la doctrina del mateix TC es contraposa amb la dels més acèrrims defensors de l’ortodòxia constitucional que obliden que, com ha vingut predicant l’Alt Tribunal, «tenen cabuda en el nostre ordenament constitucional les idees que vulguin defensar-se». Hi ha, però, una condició sine qua non: que no es vulnerin els principis democràtics, els drets fonamentals i que «l’intent de la consecució efectiva es faci en el marc dels procediments de la reforma de la Constitució, ja que el respecte a aquests procediments és, sempre i en tot cas, inexcusable».

És necessari, en l’àmbit polític, que restablerta la cooperació institucional i el diàleg entre el Govern central i la Generalitat, que mai s’hauria d’haver d’abandonat, es recuperi també aquesta lectura constitucional que respecta el dret a debatre i es fonamenti en la consideració de la Constitució com el terreny de joc compartit i no com el vedat de caça per abatre l’adversari.