Sembla una tonteria | Article de Juan Tallón Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
8.000.000.000
Cada any que passa som més, vivim més temps i, malgrat tot, continuem trobant dificultats per descobrir les persones amb qui poder establir una comunicació infal·lible, directa. Quan passa el miracle amb raó l’anomenem amor.
Ser ja vuit mil milions d’habitants sobre la Terra no deixa de produir, per moments, una estranya sensació de soledat. Primer aprecies l’envergadura, el cop, el so i l’abast d’aquesta multitud, però a continuació, en una esfera més íntima, sents el desterrament, l’aïllament, el silenci. Suposo que amb catorze mil milions també ens sentiríem així alguns dies, abandonats, buits, més sols que un mussol. Al cap i a la fi, hi ha coses de les quals no es pot parlar amb ningú, o perquè són molt secretes i han de morir en el nostre silenci, o perquè no sabem com dir-les, o perquè no trobem l’interlocutor perfecte a qui exposar-les. La relació personal serà sempre un problema.
George Simenon afirmava que un dels problemes als quals s’enfrontava i esperava continuar enfrontant-se en el futur era el problema de la comunicació entre persones. «El fet que siguem no sé quants milions», deia el 1955, «però el fet que la comunicació, la comunicació completa, sigui absolutament impossible entre dues de totes aquestes persones, resulta un dels temes tràgics més importants del món. M’espantava quan era jove. Gairebé em venien ganes de posar-me a cridar per aquest motiu», deia.
És impossible no sentir l’orfandat i les estretors tot i que estiguem envoltats de tanta gent en un planeta tan raonablement gran, variat, on sembla que hi ha abundància i que no faltar de res, però en canvi escassegen les coses que ens semblen més importants. Qui sap si per aquesta raó, perquè tenim de tot i encara així ens sembla que ens falta molt, ens il·lusionem de tant en tant a viatjar a l’espai, tornar a trepitjar la Lluna, explorar l’univers per si hi ha altres mons llunyans on puguem algun dia traslladar-nos a la recerca de més companyia, o d’explicacions sobre el miracle i els misteris de la vida aquí a la Terra.
Entretots
Tenim de tot, però el descontentament ens ronda contínuament. De fet, hem assolit cotes de fabricació tan altes, per donar suposadament satisfacció a cada vegada més milions d’ànimes, que, a la fi, després de centenars de milions d’anys d’història en aquest planeta, la massa que representa el món artificial supera en quilos éssers vius i plantes. Formigó, asfalt, metall, plàstic, vidre, ho omplen tot. Només els edificis i les infraestructures tenen més massa que tots els arbres i matolls. Una ciutat com Nova York, amb les seves vivendes i carrers, suma més quilos que els peixos del mar. La mida, la quantitat, l’envergadura ho presideixen tot. Malgrat això, existeixen el buit i l’abandonament.
No hi ha una quantitat precisa de possessions o un nombre d’habitants a partir dels quals una sola persona pugui sentir-se, d’una banda, perfectament plena i, de altra, perfectament acompanyada. Cada any que passa som més, vivim més temps i, malgrat tot, continuem trobant dificultats per descobrir les persones amb qui poder establir una comunicació infal·lible, directa. Quan passa el miracle, amb raó l’anomenem amor.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
