Codi Penal i democràcia no militant

Una reforma que constitueix el principal compromís de l’executiu socialista en favor de la desjudicialització del conflicte català i precisament un dels pocs fruits que pot donar la Taula de Diàleg sobre Catalunya entre els executius espanyol i català, i que, després de moltes dilacions, els socialistes han decidit emprendre justament en el marc del procés de negociació dels pressupostos generals de l’Estat, dels quals al seu torn depenen els de la Generalitat de Catalunya a mercè dels intercanvis mutus entre socialistes i ERC.  La situació és, doncs, endimoniada. El PSOE necessita el PP per aconseguir la majoria de tres cinquenes parts de Congrés i Senat que la Constitució exigeix per a la designació dels vocals del Consell General del Poder Judicial, alhora que necessita ERC per aprovar els pressupostos i aquest partit l’exigeix per a la reforma del Codi Penal.

Notícies relacionades

El PSC defensa que no es pari la reforma de la sedició malgrat la pressió del PP

Illa, malgrat Sánchez

En política de vegades hi ha problemes que es resolen sols però quan es tracta de la qüestió catalana, l’experiència ens dicta que el pas del temps no fa més que exacerbar-los. Pedro Sánchez hauria d’haver pres bona nota del que li va passar a Mariano Rajoy però ha optat per imitar-ho i s’ha adormit en els llorers pensant que amb la concessió dels indults ja estava tot resolt. No ho estava i ara tot són presses quan és sabut que les presses són males conselleres. Plantejar just ara, en plena negociació dels pressupostos i de la renovació del CGPJ, la reforma del Codi Penal és un suïcidi perquè les contradictòries exigències creuades del PP i d’ERC poden abocar-ho tot al fracàs.  

La casualitat ha volgut, a més, que aquesta setmana s’hagi fet públic un informe del Consell d’Europa que acaba que defensar la independència de manera pacífica s’emmarca en l’exercici de la llibertat d’expressió i no pot ser considerat delicte. Això és una cosa que ja passa perquè Espanya no és una democràcia militant, és a dir no restringeix els drets d’aquells ciutadans que lluiten contra l’ordre constitucional i per això és possible defensar la independència tot i que la Constitució, al seu article 2, es fonamenti en la «indissoluble unitat de la Nació espanyola». Es poden defensar, sí, i l’únic límit és precisament el Codi Penal. El problema ha sorgit quan l’intent d’execució unilateral de la independència ha desempolsegat els delictes de rebel·lió i sedició, els tipus recollits en el Codi Penal que van ser concebuts per afrontar unes determinades situacions històriques i que ja no s’adapten a les actuals circumstàncies. Indubtablement mai es legisla en abstracte sinó com a resposta a problemàtiques socials i polítiques però això mai ha de desembocar en una legislació ‘ad hoc’ i molt menys a limitar-se a discutir si s’han de reduir les penes del delicte de sedició com pretén el PSOE o endurir-les com ha plantejat el PP. El debat de fons ha de versar entorn de quines són les conductes susceptibles de ser considerades delicte de sedició en el marc d’un estat democràtic no militant i això s’hauria de produir al marge de qualsevol altra negociació i sense supeditar-se a qualsevol altra problemàtica perquè és una qüestió d’Estat.