El fantasma del ‘lawfare’ i les mentides

La imputació de l’expresident del Govern central José Luis Rodríguez Zapatero en el cas Plus Ultra ha reactivat una tendència que cada vegada és més habitual en part de l’esquerra espanyola consistent a identificar qualsevol investigació judicial que afecti els seus dirigents amb una operació de lawfare.

Per això resulta pertinent recordar, en primer lloc, l’origen del cas. La causa no es va originar en una denúncia de Manos Limpias, com va dir la portaveu del Govern, Elma Saiz. La investigació va partir d’una comissió rogatòria internacional remesa des de França i Suïssa, vinculada a moviments de fons presumptament procedents de Veneçuela i a possibles operacions de blanqueig relacionades amb el rescat de Plus Ultra. I va ser a partir d’aquí quan la Fiscalia Anticorrupció i la UDEF van incorporar elements societaris, financers i patrimonials que van ampliar les diligències.

Aquest és precisament el context en què s’ha d’entendre la imputació. Segons la interlocutòria del jutge José Luis Calama, Zapatero està sent investigat per presumptes delictes de tràfic d’influències, falsedat documental i pertinença a organització criminal en el marc d’una investigació sobre societats instrumentals utilitzades per canalitzar pagaments i ocultar fons. Entre els elements que sustenten les diligències figura la relació econòmica entre Zapatero i l’empresari Julio Martínez Martínez, vinculat a operacions relacionades amb Plus Ultra i Veneçuela, així com els pagaments realitzats a través de la societat Análisis Relevante SL, pràcticament sense estructura empresarial coneguda, que va abonar més de 600.000 euros a Zapatero i a les seves filles per treballs de consultoria i maquetació d’informes la legalitat dels quals l’expresident va defensar al Senat. No obstant, el volum de les quantitats percebudes, l’escassa activitat coneguda de la mercantil i la coincidència temporal amb operacions públiques de gran rellevància econòmica constitueixen prou indicis per justificar una investigació judicial. I tot i que la imputació no equival a culpabilitat i la presumpció d’innocència s’ha de preservar estrictament, tampoc sembla raonable afirmar que la investigació no tingui fonament.

Notícies relacionades

El PP descarta la moció de censura per no treure el focus als dos líders socialistes

Els socis de l’Executiu rebaixen el seu suport a l’imputat

Malgrat això, la resposta del PSOE ha consistit a presentar la investigació com una operació de lawfare, i il·lustra així aquesta tendència a identificar qualsevol actuació judicial que afecti el Govern o el seu entorn polític amb una persecució política. Més enllà de la defensa legítima de la presumpció d’innocència, dirigents socialistes i socis parlamentaris han insinuat una ofensiva judicial contra el PSOE, i han desplaçat el debat des dels indicis que sustenten la investigació cap a una suposada operació contra el Govern.

I aquesta reacció, juntament amb la difusió des de la mateixa representació governamental d’informacions inexactes sobre l’origen de la causa mai corregides, reflecteix fins a quin punt una part de l’esquerra ha assumit discursos basats en la desconfiança cap a jutges i forces de seguretat, la denúncia constant de conspiracions i la relativització de fets incòmodes, dinàmiques que habitualment atribueix a la dreta radical i als entorns productors de notícies falses que diu combatre. Per això el problema no és únicament l’intent de convertir qualsevol investigació incòmoda en una operació política, sinó també l’efecte que això té sobre la confiança en les institucions i en el funcionament d’una democràcia al·liberal.