Carmen Calvo: una feminista en l’embolic de la llei trans

A hores d’ara del debat, una bona part de la ciutadania ja s’ha perdut en el laberint d’una discussió que creix a mesura que s’afegeixen consonants al col·lectiu. Primer, va néixer com a LG, després LGTB (lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals); més tard, s’hi va afegir la I d’intersexuals (els qui neixen amb característiques físiques dels dos gèneres, per exemple, i en línies generals, una persona hermafrodita, tot i que la ciència tampoc es posa d’acord a equiparar tots dos termes); temps després, s’hi va sumar la Q (‘queer’, en el seu origen una paraula utilitzada com a insult homòfob i que avui identifica les persones que no es categoritzen en cap de les etiquetes tradicionals o acceptades socialment d’home/dona), i finalment, s’hi va afegir el signe +, per agrupar els qui no s’engloben en cap de les posicions anteriors. I al voltant d’aquest últim ‘etcètera’ i de la Q de ‘queer’ pivoten la controvèrsia nascuda en l’Executiu i un retard legal que ja ha deixat una víctima pel camí, l’exdiputada socialista en l’Assemblea de Madrid i activista trans Carla Antonelli, que s’acaba de donar de baixa del partit.

El combo no és petit. A diferència del que opinava De Gaulle («Un país que produeix 365 varietats de formatge és ingovernable»), el fet sorprenent és que un col·lectiu que agrupa tantes i diferents identitats sexuals s’hagi posat d’acord. Sorprèn tant com si, arribada la data d’aprovació definitiva de la llei, hi hagués consens entre qui governa aquesta multiplicitat identitària i un arc parlamentari amb un menú que inclou totes les varietats de gènere, del manxec a l’Idiazabal.

Notícies relacionades

Dia irrellevant

La jugada mestra d’Amazon

Carmen Calvo és una feminista clàssica, de manual, i en aquest classicisme fonamenta les seves reticències a una norma que té molt de semàntica, de la prima línia que separa el sexe del gènere i de la llacuna jurídica que pot obrir-se tal com avui està redactada i sobre la qual semblen imposar-se les posicions ‘queer’, a saber: es permetrà el canvi de sexe legal a partir dels 12 anys i en diferents trams; des dels 16 anys, sense requisits; entre els 14 i 16, amb consentiment dels representants legals, i entre els 12 i 14, mitjançant autorització judicial. La novetat rau en el fet que s’eximeix de la necessitat d’un informe mèdic o psicològic o del tractament mèdic previ, una autodeterminació de gènere que xoca amb la lluita feminista tradicional pels drets de les dones i que va acabar enfrontant Calvo amb la ministra d’Igualtat, Irene Montero. El juliol passat, Pedro Sánchez va treure l’exvicepresidenta de l’Executiu. Si les diferències amb Montero van precipitar la seva sortida, Calvo ho deixa en suspens: «Que sàpiga, ni ell ni jo ho hem explicat mai. I així seguirà».

Des de la presidència de la Comissió d’Igualtat del Congrés, a ningú se li escapa la capacitat d’influència de l’antiga número dos de Pedro Sánchez. Calvo considera que aquesta autodeterminació de gènere no és un dret fonamental. L’exvicepresidenta explica des d’un punt de vista jurídic el que bona part de la societat argumenta des dels arguments de carrer de la Sociologia: que la potinga identitària d’un adolescent no garanteix que es mantingui una decisió adoptada als 16 anys sense informe psicològic que ho avali. Però Carmen Calvo no representa només la inquietud d’aquesta tradició feminista per la qual «les dones volen sortir del gènere», fet que confronta amb les teories ‘queer’ i la barra lliure que defensa Podem. Representa també el batibull en què està immers el PSOE, les mateixes contradiccions d’una esquerra que no té gaire clar com defensar una capa social que exigeix drets, el sexisme rampant que encara acampa en molts dirigents i la desenraonada baralla amb la gramàtica que en castellà distingeix entre ‘ellos’, ‘ellas’ i ‘elles’, allunyada a milers de quilòmetres del centre dels problemes. Més llenya.