Article de Pilar Rahola Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Govern sense confiança, per Pilar Rahola
Mantenir-se en aquestes condicions és una irresponsabilitat majúscula. ERC no va guanyar les eleccions i només va poder arribar al poder gràcies a un pacte a tres
Com que l’esport nacional, profusament practicat en tota mena de micròfons, platós i paper, és culpar Junts de les misèries de la política catalana, també es practica, per lògica inversa, una defensa acèrrima de les bondats d’ERC, convertida en la «part raonable» de l’independentisme.
No cal dir que aquesta curiosa unanimitat, que traspassa les barreres ideològiques, no es deu a una sobtada simpatia per Junqueras i companyia, sinó a l’obsessió que té la majoria per anorrear i neutralitzar la figura de Puigdemont. D’aquí en surten els vitriòlics elogis de periodistes, tertulians i, fins i tot, polítics de tots els colors de l’Espanya unida, dretes, esquerres i migpensionistes.
Junts és la rauxa, i ERC, el seny recuperat, amb reverberacions de la vella Convergència. Per això a ningú no li han interessat ni els motius de la crisi de Govern –que inclou el flagrant incompliment d’investidura–, ni les raons de Junts per decidir trencar la coalició, ni la frivolitat amb què ERC s’ha plantejat un Govern de mínims, en soledat. Fins i tot s’ha qualificat de gest d’'auctoritas' la irresponsable decisió de cessar el vicepresident Puigneró, amb l’escena prèvia de pati d’escola, quan el president Aragonès preguntava a cada conseller si s’havien portat malament.
Si no hi hagués la sempre incòmoda qüestió independentista pel mig, l’anàlisi de la crisi hauria sigut més crua per a ERC i, sens dubte, més equilibrada. Però a la Catalunya post 2017, el maniqueisme s’ha establert com a principi de debat, i la foto de la realitat sempre es revela en blanc i negre. No importa que el gir estratègic d’ERC, sobtadament convertida en una versió 'lowcost' del vell pujolisme, tensés brutalment tot el moviment independentista, ni que deixés en paper mullat els compromisos adquirits amb la ciutadania que els havia votat. Al capdavall, ni la coherència ideològica ni l’ètica democràtica tenen cap valor quan es tracta d’anorrear l’enemic d’Espanya. I perdonin el terme, però és així com s’ha tractat Puigdemont i el que representa durant tots aquests anys: no se l’ha combatut com un adversari de partit, sinó com un enemic d'Estat.
Distrets, doncs, en l’esport sempre agraït de criticar els juntaires, la majoria dels comentaristes no han tingut temps d’analitzar l’enorme barbaritat que representa persistir en un Govern precari que ha perdut totes les aliances. A qualsevol país democràtic, un president que ha sigut investit per 74 vots i en 16 mesos perd el suport dels dos partits que l’havien investit i es queda sol amb 33 diputats no pot mantenir-se en el poder. És l’abecé de la democràcia –com ha recordat aquests dies la 'premier' danesa–, primer, perquè és evident que ha perdut la confiança del Parlament i, segon, perquè sotmet la ciutadania al vaivé dels seus interessos espuris.
Amb aquesta decisió de mantenir-se en el Govern, ERC es burla obertament de la ciutadania que va votar fa un any i mig. En el millor dels casos, ho podria intentar-ho sotmetent-se a una moció de confiança, que és el que han de fer els presidents quan justament perden la confiança dels que li van donar suport, però ni Aragonès ni ERC es mostren sensibles a aquesta lògica democràtica.
A partir d’aquí podem pentinar el gat comentant els fitxatges esotèrics que ha fet ERC per omplir les conselleries vacants, com un pupurri d’exconvergents, excomunaires i exsocialistes que sembla una reunió de jubilats. Que aquesta maniobra ben poc subtil es vengui com una «ampliació de la base», per usar la retòrica altisonant del junquerisme, no deixa de ser un monumental sarcasme després d’haver perdut el suport de tots els aliats. No cal dir que el president Aragonès podrà rebre suports puntuals per anar rememenant la cua temporalment, però sempre a mercè dels interessos electorals dels ossos que l’abraçaran.
Notícies relacionadesEl PSC, per exemple, li subministrarà oxigen a comptagotes fins que li resulti convenient ofegar-lo, amb el calendari forçat per Salvador Illa. I els comuns també aniran votant a estones, necessitats d’amor com estan, en aquest temps de caiguda lliure. Però mantenir el Govern en aquestes condicions, quan s’ha perdut completament la confiança, és una irresponsabilitat majúscula. ERC no va guanyar les eleccions i només va poder arribar al poder gràcies a un pacte a tres, que es va transformar en un Govern de dos partits. Aquest pacte s’ha fos en un any i mig, i amb ell s’ha fos el sentit del vot que el va fer possible.
¿Quina legitimitat té, per mantenir-se en el poder, un partit que no va guanyar el vot electoral i ara tampoc no reté el vot polític? Però d’aquestes coses no en parlem gaire a Catalunya, no fos el cas que ens distraguéssim d’estomacar Puigdemont, l’esca de tots els mals.
