El nostre món és el món | Article de Joan Tapia Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Junts trenca l’independentisme

Puigdemont aconsegueix que els seus surtin del Govern amb ERC, però també parteix en dos el seu partit

3
Es llegeix en minuts
Junts trenca l’independentisme

FERRAN NADEU

Artur Mas, després Puigdemont van viure tants dies històrics que el concepte està molt devaluat, però el 7 d’octubre del 2022 el veredicte del 55,7% dels militants de JxCat –sortir del Govern amb ERC– pot ser una data «històrica». La unitat estratègica de l’independentisme, que ha sigut el vector dominant de la política catalana des de les eleccions del 2012 –quan Mas va perdre 12 escons i CDC i ERC van emprendre el ‘viatge a Ítaca’– s’ha trencat amb gran estrèpit. 

I si la vaixella no es recompon –cosa difícil– el final de la unitat independentista pot portar a la pèrdua del monopoli sobre la Generalitat. L’independentisme continuarà comptant, però no dominant. 

Anem per parts. ¿Què passarà ara? Aragonès no convocarà eleccions perquè és impossible una majoria per a una moció de censura (exigiria el vot de Junts, PSC... i algú més). ERC continuarà governant i el PSC abans de les generals vinents –per responsabilitat com ha dit Illa i per conveniència de Sánchez– no li farà la vida impossible i votarà els Pressupostos del 2023. I Aragonès fins i tot pot temptar alguns dels consellers que no volien trencar (Josep Maria Argimon, Jaume Giró, Victòria Alsina, Lourdes Ciuró) amb continuar en el Govern. Seria un gest al sector moderat de l’electorat de Junts. ¿Ho farà? ¿Qui ho acceptarà?

No veig tampoc problemes per a ERC en les municipals de la primavera ni en les legislatives. Si ho necessités podria endurir l’actitud a Madrid. El seu problema vindrà després de les pròximes eleccions catalanes. ¿Amb qui haurà de pactar? ¿Amb Junts que la continuaran insultant? ¿Amb el PSC? En aquest cas –potser amb esquinços interns– ERC es convertiria en una espècie de PNB català amb bastants més diputats a Madrid. Però aquest és un horitzó llunyà. 

Avui el gran protagonista de la ruptura de la vaixella independentista és JxCat que, a més, també està partit en dos. A curt l’escissió dels que voldrien anar a una CDC actualitzada és difícil perquè els alcaldes no poden improvisar una marca abans del maig. Però en les legislatives és probable que Junts, controlat per Puigdemont, Laura Borràs i el silent Jordi Turull, no pugui retenir els realistes. 

Puigdemont i Borràs (per causes diferents) ja no van veure bé que Jordi Sànchez, un polític resilient a qui Puigdemont no va poder o no va voler impedir l’accés a la secretaria de Junts, pactés la coalició amb ERC l’any passat. Però, o això... o noves eleccions. Han passat mesos, però. ERC continua la seva ruta, a Borràs se li ennuega el gradualisme d’ERC (sense tenir-hi alternativa), i Puigdemont ha vist que si Aragonès és el president legítim, perquè Junts és en el Govern, el seu paper de president legítim autèntic (cessat pel 155) s’anava diluint com un terròs de sucre. En canvi, –creu–, si Junts trenca i proclama que ERC s’ha venut al PSOE per un mal plat de llenties les coses es mourien i es frenaria ERC. Ni a Junqueras ni a Marta Rovira els interessa ser acusats de «botiflers» davant les bases independentistes. Com dos Icetas qualssevol. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Per això Puigdemont i dos homes seus (Albert Batet i Puigneró) van muntar contra Puigdemont la trampa de la moció de confiança. Però ERC –aquí no hi ha divisions visibles– es va regirar i va frenar la maniobra de Puigdemont que abans ja havia comptat amb el soroll de l’ANC en la manifestació de l’11-S.

La política de Puigdemont no té futur perquè és no voler admetre que la independència promesa el 2015 (per a d’aquí 18 mesos) va acabar en el 155 i la presó i condemna (després l’indult), o l’exili, dels dirigents del 2017. Aquest divendres Puigdemont es va imposar i va humiliar els consellers i alcaldes, però a mitjà termini els realistes tornaran a pesar. O escindir-se. Temps al temps.

Notícies relacionades

¿Com es deu llegir a Madrid aquest 7 d’octubre? Pedro Sánchez no està en el seu millor moment, però Feijóo hauria de repensar molt. La campanya del PP contra l’Estatut del 2006 va fer emergir l’independentisme. Després el va unir per preparar la DUI del 2017. Ara, el diàleg (gairebé estèril entre els qui volen el contrari), els indults i alguns gestos (amb costos), han ajudat que les querelles internes del separatisme esclatin amb força i dinamitin el pacte que els manté a la Generalitat des de fa 10 anys.

Continuarà.