Sembla una tonteria | Article de Juan Tallón Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Predir el temps
El pronòstic del temps, quan només ets un vianant, es torna un d’aquests assumptes seriosos, greus, però sense importància, com l’horòscop, amb prediccions que resulten sempre tan funestes i divertides
Encara queden persones que abans de vestir-se, al matí, treuen el cap per la finestra i observen el cel, el carrer, a veure quin temps fa i si en unes hores continuarà igual o potser canviarà, i així vestir-se en consonància. Alguns dies no es conformen a mirar i obren la finestra per calcular també la calor o el fred. La seva confiança en els sentits, el seu empirisme, són commovedors. Fien el seu destí a les seves pròpies suposicions, i això desprèn encant. Però cada vegada menys gent ho fa. Molts ja no necessiten endinsar-se al món a través de les finestres, com si es tractés d’una maniobra descoratjadora, pesada. Hi ha una infinitat d’aplicacions que anuncien, amb només espiar el mòbil, com estan les coses allà fora i si en unes hores empitjoraran o milloraran.
Els nostres ulls i la nostra capacitat deductiva desperten massa dubtes. Les certeses fan tanta mandra com les finestres. Fa unes setmanes, molt d’hora, vaig sentir la meva dona que deia des de la cuina: «Avui plourà». Jo era encara al llit, però ja vaig replicar: «Tonteries». A ella li agrada molt treure el cap per la finestra. Jo, però, havia consultat la predicció el dia anterior mitja dotzena de vegades, i ni rastre de pluja; més aviat, ou ferrat. La Marta se’n va anar a treballar i jo vaig complir amb les meves rutines, i a l’arribar el moment, vaig posar uns pantalons curts a la meva filla i, al sortir al carrer per dirigir-nos a l’escola, vam descobrir que estava plovent. A més, feia fred. Girem cua.
Entretots
Em sembla bé que les prediccions del temps errin de tant en tant. L’error deixa amb prou feines ferides lleus, com mullar-se perquè no has agafat el paraigua o aguantar-lo tot el dia al braç perquè al final no ha plogut. Tot i que la levitat, al final, és un assumpte personal. Dijous, sense anar més lluny, un diari nacional va considerar necessari publicar una fe d’errors perquè «les dades i el pronòstic del temps publicats ahir [per dimecres] corresponen als del passat 5 de juliol. Demanem disculpes als nostres lectors».
El pronòstic del temps, quan només ets un vianant, es torna un d’aquests assumptes seriosos, greus, però sense importància, com l’horòscop, amb prediccions que resulten sempre tan funestes i divertides. Et fas més gran i continues sense tenir clar què hi ha d’estafa i què d’efectiu en aquests vaticinis ambigus que diuen que avui serà un bon dia per als negocis, o que coneixeràs algú interessant. El fet d’incloure’s al costat del crucigrama o el sudoku, on al final tot quadra, de vegades t’encoratja a creure. Altres dies, però, et sembla sens dubte un gènere de ficció. Vaig tenir un company que s’encarregava de les pàgines de televisió i passatemps en un diari local. Un dia em va preguntar quin signe era. Li vaig dir que Aquari i en dos segons va improvisar: «No són les teves millors hores. Controla. Si pots tancar un acord, no ho dubtis. Mou les teves energies. Te’n sortiràs, d’aquesta». Ho va escriure i l’endemà es va publicar tal qual, i en tots els anys que van venir després la predicció s’ha complert diverses vegades, com en les novel·les.
