Salvador Sunyer: el teatre, la literatura, els bolets i la fúria del món

Salvador Sunyer potser no ho diria d’aquesta manera, perquè no és gaire partidari de frases lapidàries, sinó d’una concreció pràctica de les coses, m’atreviria a dir que d’arrel rural, empeltada d’una cultura llibresca de primer nivell, que és fruit tant de la vocació autodidacte del seu pare (el Salvador Sunyer que va ser poeta, polític i activista), de la presència constant de la mare bibliotecària, Carme Bover, i de la seva pròpia obsessió per llegir, per empassar-se de matinada totes les coses que han estat escrites. O quasi. Fa pensar en aquell personatge de “L’estadi de Wimbledon”, la novel•la de Danielle del Giudice, que ho sabia tot i que tot ho havia llegit, i que va renunciar a escriure res. Però va intervenir en la vida dels altres, d’una manera discreta, pausada, silenciosa.

Sunyer, abans d’entrar en aquest microcosmos de la cultura, va exercir durant uns anys de pagès. Vivia en una masia a les afores de Girona i cultivava un hort els productes del qual anava a vendre al mercat del Lleó. D’aquí li ve segurament la familiaritat que manté amb la majoria de paradistes, quan hi apareix els dissabtes al matí. Tant és l’època de l’any, tant és el temps que faci, tant és que aquella setmana s’estiguin a la ciutat Peter Brook, Korsunovas o Alain Platel: indefectiblement va al mercat i s’abasteix de tot allò que després cuinarà, una de les seves grans aficions. Podríem dir que aquest mercat de la ciutat no existiria si no existís Sunyer. I no és només que sàpiga cuinar (des dels bolets que ell mateix va a caçar a un arròs colossal de llamàntol o un platillo de tords), sinó que sap menjar, entenent aquesta saviesa com una pràctica continuada de l’amistat a l’entorn d’una taula. Amb una colla d’amics fa més de trenta anys que segueix el costum inveterat d’anar cada primer divendres de mes (un ritus laic) al mític Motel Empordà de Figueres, en una mena de club gastronòmic on cuina, això sí, el senyor Jaume Subirós. I també coneix altres temples, de la mà d’uns altres amics, que van a la recerca de l’obscura i punxeguda becada.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Abans dels anys agraris, va exercir també de jove 'underground', amb una cabellera que ja no té, i amb el delit d’enganxar poemes a les parets del seu poble, Salt, com si fossin dazibaos, a major glòria d’una absoluta llibertat d’esperit i en contra de les convencions burgeses. Diria que conserva, d’aquell temps, una naturalitat en l’expressió i en el convenciment sobre les coses que desmunta tots els tòpics sobre els gestors culturals. Sunyer és un personatge que no atén a convencions, les burgeses o totes les altres. Confessa que és pessimista per naturalesa i que la cançó que el defineix és 'The end' dels The Doors. És aquella bogeria de Jim Morrison que parla del “final de tot el que roman”. Ho diu convençut, perquè practica vells ensenyaments, com els de Montaigne o Leautaud, de qui va adquirir en una llibreria de vell de Le Somail, a tocar del Canal del Midi, deu volums del seu “Journal Littéraire”. Deu volums que, per descomptat, em diuen que s’ha llegit.

Exhibeix un pessimisme, doncs, que és més aviat un antiromanticisme planià, un cert deseiximent que no és una posa, sinó una convicció profunda però alhora no gens tràgica: més aviat sorneguera. I després arriba la tardor i comença Temporada Alta, però també la temporada de bolets, que és l’espai i el temps on és feliç. El seu somni seria retirar-se, com un personatge de Txèkhov, i recol•lectar tòfones. I deixar que desapareguin lentament el soroll i la fúria del món