El prestigi dels jutges

També s’han vist trànsits de la junció judicial a l’advocacia, o també a càrrecs polítics. Esgotat el càrrec –o la vocació d’advocat–, tornen a la judicatura malgrat haver quedat ja marcats amb una vinculació professional o ideologia determinada i, per tant, amb la seva independència compromesa, tot i que també hi ha casos de jutges que ostenten càrrecs públics designats per un partit influent, que passen després a un altre partit d’ideologia fins i tot contrària amb sorprenent habilitat. De fet, fins i tot s’inscriuen una bona part d’ells en associacions que la premsa qualifica sense parpellejar de «progressistes» o «conservadores». 

També accepten alguns la impartició de conferències als més diversos fòrums, alguns d’ideològicament molt esbiaixats i altres de molt identificats en l’àmbit econòmic i empresarial, que en ocasions estan bastant ben pagats i generosament complimentats. El problema és que, no poques vegades, les empreses que organitzen aquests esdeveniments tenen casos pendents als tribunals on serveixen aquests magistrats. En aquests esdeveniments, a més, es coneixen moltes persones, es fan amics, es confabula i fins i tot es poden crear cercles d’influències que actuen com a petites societats secretes.

L’enorme majoria de tot l’anterior és minoritària –tot i que crida molt l’atenció– i no tenen grans inconvenients legals. Qüestió diferent és, primer, si aquestes lleis desenvolupen correctament el concepte d’independència judicial que estableix l’article 117 de la Constitució, i que suposa que els jutges estaran al marge de qualsevol influència que els provoqui afecte, odi o por. El concepte és molt pròxim –o idèntic, si s’estudia amb la deguda profunditat– al d’imparcialitat. Al final el que volem és que un jutge decideixi per si mateix, sense influència de ningú, determinant correctament els fets i aplicant encertadament el Dret, respectant els drets fonamentals.

Tot allò referit no menyscaba sempre la independència. Al contrari, alguna d’aquestes activitats –participació a les xarxes o mitjans– pot ser fins i tot benèfica en termes de divulgació del saber jurídic. Tanmateix, és perillós que alguna d’aquestes activitats, com he dit, cridi l’atenció, o que sigui almenys qüestionable. Si a un mag se li descobreixen els trucs, no pot continuar actuant, perquè ja ningú va a veure’l.

I és que, tot i que costi creure-ho, la figura del jutge té un punt de màgic, si em permeten –sobretot els jutges– la comparació. Ningú recorda ja que en el seu origen un jutge va ser un membre de la comunitat que portava als humans la «justícia», que emanava de la divinitat. És possible que el que dic succeís per primera vegada fa uns 7.000 anys en alguna de les cultures que després ens han sigut més influents. En aquell temps, els humans de l’època creien no només que els jutges podien endevinar qui mentia i qui deia la veritat en un procés, sinó que, a més, decidiria justament amb aquesta ratificació divina, tantes vegades síntesis de l’opinió de la mateixa comunitat respecte del cas. Allò no tenia res de científic. Tot era retòrica, tradició i intuïció.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Probablement no són conscients que en això no hem canviat tant. A la Justícia li falta moltíssim de mètode científic encara, cosa que està suposant un problema gravíssim per impulsar en el seu àmbit la intel·ligència artificial, per cert. Aquestes creences en la capacitat endevinatòria i justiciera del jutge continuen existint en gran manera, i són, sens dubte, les que –encara– sustenten el respecte social pels jutges. Si aquests jutjadors no actuen en societat amb certa prudència, la gent percep que són vulgars éssers humans, víctimes de tota mena de vicis i defectes. 

Almenys mentre la ciència continuï lluitant treballosament per obrir-se camí al món de la Justícia –ja seria hora–, seria positiu ser prudents i no decebre el respectable. L’ofici està en joc.