¿Què passa a Itàlia?

La coalició de dretes, unida, ha tingut un 44% dels vots. Molt més que el centreesquerra, encapçalat pel PD de Letta, amb un 26%. Però si sumem el PD i el Moviment 5 Estrelles (M5E), que governaven junts fa dos anys, arriben al 41%. I queda encara el 7,8% dels centristes que són més a prop de Draghi que de la dreta. La clau rau en els districtes uninominals, un terç del total, en què aconsegueix l’acta qui arriba primer, el que ha afavorit la dreta amb un únic candidat davant els de tots els seus contraris.

Un exemple: 44% contra 41% en l’electorat, però la dreta treu 105 diputats de districte contra només 11 el centreesquerra i 10 el M5E. La dreta ha sigut més hàbil què l’esquerra. Poc a veure amb el fet que els italians enyorin el feixisme.

En segon lloc, a Itàlia hi ha –des de la caiguda de la DC i el PCI– un creixent desencant. Només aquest any la participació ha caigut nou punts, fins al 63%. I el PIB per càpita està estancat des de principis de segle (fixin-se en l’augment dels restaurants italians a Barcelona). A més, els nous partits no han convençut. Per això l’èxit efímer de Berlusconi, del M5E i la Lliga de Salvini el 2018 i ara de Giorgia Meloni i els seus Germans d’Itàlia, que en quatre anys han passat del 4% al 26%. Per la novetat i la forta personalitat de Meloni que ha multiplicat per 6,5 el seu percentatge del 2018 (¡Déu n’hi do!), mentre que els seus aliats Berlusconi i Salvini han perdut gairebé una tercera part del seu.

És, doncs, erroni proclamar el triomf del feixisme. Meloni ve d’allà, des dels 15 anys, però ha tingut una llarga i oportunista evolució. Va ser jove ministra de Berlusconi, sota l’ègida de Fini, que amb la seva Aliança Nacional va reconvertir el vell partit, i després va fundar Germans d’Itàlia. No va ocultar la seva admiració per Mussolini, però diu que el feixisme és el passat i s’ha presentat sota les banderes del nacionalisme recelós de la UE, la lluita contra la immigració descontrolada i la defensa dels valors de la família tradicional. Dreta bastant extrema, sí. Però Meloni ha llaurat, ha canviat, té magnetisme personal (ha venut 150.000 exemplars de la seva autobiografia) i diu que lidera un partit conservador. Diumenge a la nit va mencionar San Francisco dient que havia seguit els seus consells: fer primer el necessari, després el possible i llavors treure forces per arribar a l’impossible. Que una dona de 45 anys que ve del postfeixisme estigui a punt de ser la primera presidenta del Govern.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La pregunta clau és: ¿què farà Meloni? Caldria saber, primer, què pensa realment, més enllà d’haver sabut moure’s amb habilitat i astúcia. ¿És encara l’antiga admiradora de Mussolini, o una conservadora de dretes que vol governar muntada en el desencant amb l’esquerra? A Europa forma part del mateix grup polític que la dreta polonesa i Vox i va ser amiga del ‘trumpista’ Steve Bannon, però a diferència de Berlusconi i Salvini, exhibeix davant Putin un atlantisme sense fissures. I els empresaris italians, que aplaudien Draghi, ara ho fan a Meloni (són flexibles), esperant que nomeni un ministre d’Economia que caigui bé a Brussel·les.

Té força perquè l’esquerra (partida) s’ha estavellat i els seus aliats (Berlusconi i Salvini) l’han perdut, però a Itàlia el càrrec de primer ministre sol ser una ocupació temporal. A Europa preocupa que freni la necessària federalització, però creuen que li interessarà conviure. Ja ningú parla de sortir de l’euro i per afrontar la crisi i el gran endeutament (un 150% del PIB contra el 117% d’Espanya i el 114% de França) necessita «l’amistat» de Brussel·les i del BCE. Meloni és avui l’estrella. També una gran incògnita.