Article de Jordi Mercader Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Xavier Trias i l’efecte papallona
La seva candidatura seria pel seu partit un acte de pragmatisme i pel candidat un exercici de revenja
Entrevista amb l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias. /
Xavier Trias es perfila com la millor opció de Junts per a l’Ajuntament de Barcelona. Trias va ser alcalde entre el 2011 i el 2015, però ja el 1988 era conseller de Salut i des d’aleshores va recórrer tot el catàleg de càrrecs disponibles per CDC. Ara bé, no s’hauria de considerar aquesta candidatura com una aposta de Junts per la gerontocràcia. El partit de Jordi Turull (i de Laura Borràs, encara) no confia en cap altre candidat i, jugant aquesta carta, de passada, ofereix a Trias l’oportunitat per restablir la seva reputació, atacada sense fonament pel comissari Villarejo. L’exalcalde sempre ha cregut que els seus rivals es van valer d’aquesta calúmnia per fer que perdés l’alcaldia. Així doncs, la seva candidatura seria pel seu partit un acte de pragmatisme i pel candidat un exercici de revenja. I, a més, no s’ha de descartar un efecte papallona en la política catalana.
L’èxit de l’operació no passa obligatòriament per recuperar l’alcaldia. Aquesta hipòtesi és altament improbable, el mateix Trias ho assumeix a l’avançar que, en cas de no poder ser alcalde, dimitirà de regidor tan aviat com pugui. Personalment, més enllà de la reparació institucional, aspira a passar comptes amb Ada Colau, fer un últim servei al seu partit i segurament, també, abandonar per uns mesos la monotonia del jubilat. Tot això està a l’abast de la seva mà d’obtenir uns resultats acceptables, cosa relativament fàcil considerant els cinc regidors que va deixar Elsa Artadi com a herència d’una carrera política desastrosa. Introduir Junts en l’equació per elegir alcalde i formar la majoria de govern seria tot un triomf per Trias. I la recuperació del protagonisme municipal per part de Junts aplicant l’estil Trias podria obrir les portes a altres perspectives.
Les perspectives d’igualtat anunciades pels sondejos permeten presumir diferents pactes tripartits per formar la majoria al consistori barceloní. La irrupció de Trias podria oferir al PSC la bretxa que espera per poder participar de pactes transversals amb els sobiranistes. El que manté amb Colau no ho és, de transversal, i el de la Diputació (justament amb Junts) no presenta la transcendència institucional de l’Ajuntament de Barcelona o del ple del Parlament. Trias ja ha demanat llibertat de moviments per pactar amb qui sigui i amb qui calgui per substituir Colau. En cas de no obrir-se els republicans a la transversalitat, a més de perdre opcions per governar Barcelona, regalarien a Junts una posició valuosa per a futures maniobres. Complementàriament, l’acceptació oberta dels socialistes com a socis per part d’ERC i Junts restaria centralitat a la CUP, el protagonisme de la qual en l’última dècada ha resultat devastador per a aquests dos partits i per al país.
Notícies relacionadesEl primer gran beneficiat de l’èxit de Trias seria el seu partit, especialment Jordi Turull. El secretari general necessita temps per refer l’oferta electoral i identificar i promocionar els protagonistes de les successives eleccions, una vegada Puigdemont, Sánchez i Artadi han sigut amortitzats; Borràs ho serà (tret de sorpresa monumental) i Rull, com ell, encara tenen una llarga inhabilitació. D’avalar l’electorat el retorn a l’esperit de CDC que implica la candidatura de Trias (socialdemòcrata, pactista, nacionalista i independentista tebi),Turull podria abraçar sense manies la vella política convergent, amb el nom que ara més convingui.
L’assaig Trias, a més de certificar l’existència d’un electorat amb memòria dels temps feliços, podria també fer veure a la direcció de Junts la urgència de barrar el pas a l’interès d’ERC per ocupar electoralment l’espai buit de la vella CDC. La conseqüència de tot això bé podria ser que Turull s’animés a repetir jugada amb Artur Mas, recuperant-lo de la paperera de la història. L’expresident de la Generalitat, 10 anys més jove que Trias, ja disposa del títol que l’acredita com a «represaliat de l’estat», tot i que també corre el perill de ser assenyalat com a responsable de la pèrdua de temps col·lectiva que ha suposat el procés. Veurem com es comporta la papallona i si no acaba tot sent castells en l’aire.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
